BarcelonaEl 23 de setembre de 2020, Àngel Casas va escriure a Facebook un relat colpidor sobre la seva salut: un trasplantament de ronyó i una malaltia circulatòria que va derivar en l’amputació d’una cama. El post va tenir molta repercussió. Des de llavors, amb una segona amputació inclosa, el periodista ha mantingut silenci. Fins ara, quan em rep a casa seva, a Sant Just: “Perdona que no m’aixequi”.
Qui et va dir que eres un supervivent?
— L’alcalde Trias, quan jo estava a Betevé. Se’n feia creus del meu historial passat. Imagina’t si veiés el present! És llarga la llista de metges que m’han visitat i que, mirant el meu expedient, no entenen que estigui viu.
Com et trobes?
— Fa una setmana que em trobo molt bé. He sortit de l’infern, per fi.
Com comença l’estada a l’infern?
— Si ens remuntem una mica lluny, el 2013. Em diuen que estic anèmic i vaig a l’Hospital Moisès Broggi perquè em posin una injecció d’EPO. El doctor Mallafré Anduig no em reconeix, i això que és fan: “Vostè no està anèmic sinó tòxic”. Em fan dues transfusions de sang i em diuen que tinc un càncer molt difícil al costat del pàncrees. “Hem de fer un cim de 4.000 metres - diu la doctora-; si no, no ens en sortirem”. I faig el 4.000 i me’n surto.
Era una primera etapa, oi?
— Sí. Llavors veuen que els ronyons no em funcionen bé. Faig diàlisi durant dos anys i tot porta al trasplantament. El 15 de gener de 2020, a Bellvitge, l’Olga, la meva dona, em regala un ronyó. I tot va raonablement bé.
Fins que...?
— Una ferida a la cama que resultarà ser una malaltia rara, poc estudiada, que es diu calcifilaxi. La cama s’infla de líquid com si estigués a punt de rebentar i el dolor és terrible, insuportable. Cridava, plorava de dolor. Cada metge deia una cosa diferent, el diagnòstic era incert, estava desesperat i veia que anaven mal dades, de dret a l’amputació.
I què et deien?
— “Nooooo”, em va dir la doctora quan l'hi vaig preguntar. Pocs dies després, em van destapar la cama i amb la cara que van fer ja ho vaig veure clar. Durant la revetlla de Sant Joan del 2020, entre petards i coca, m’amputaven la cama dreta.
Com ho vas entomar?
— Estic acostumat a perdre coses. Vaig perdre un tros d’intestí i el duodè, a qui tenia molt carinyo. A la cama també n'hi tenia, encara que potser més a l’esquerra perquè soc esquerrà. Li vaig preguntar al metge què n’havien fet i no em va saber respondre. Suposo que la devien cremar, tot i que l’Albert Espinosa explica que la seva cama la van enterrar, i amb cerimònia i tot!
Què va ser el més dur?
— Estàvem en plena pandèmia i amb la meva dona ploràvem per telèfon. No podia venir a veure’m i, al llarg de cinc mesos, de maig a setembre, fins a sis vegades li van dir, per telèfon, que estava a punt de morir-me. Volia escriure un llibre, amb molta ironia, per explicar tot això però he decidit que no perquè no li vull fer mal a ella. Ho ha passat molt malament.
Què és el que et feia més por?
— Sempre m’han fet por les coses irrecuperables. Trencar amb un amic i deixar de veure’l. Trencar amb una parella i que la distància sigui terrible. M’agrada conservar lligams, encara que siguin mínims. Pensava tota l’estona si es trencaria alguna cosa irrecuperable.
I va arribar el torn de la cama esquerra.
— La calcifilaxi va entrar a l’esquerra i els infermers que em feien les cures a domicili ho van veure clar: “Això no ho salvaràs”. El dolor tornava a ser insuportable i ara vaig ser jo qui va dir als metges: “Anem per feina”.
Com es viu sense cames?
— M’ho continuo agafant amb humor. Des de fa quinze dies tinc aquestes cames postisses, “cosmètiques” en diuen. Són agradables i fàcils d’encaixar. A la nit les guardem dretes i amb els pantalons posats. Fa un efecte molt curiós, com si hi hagués mig tio dret a l’habitació.
En algun moment has vist proper el final?
— A la unitat de semicrítics de l’hospital vaig tenir un infart. D’infarts n’he tingut molts al llarg de la vida i me n’he sortit de tots. Sempre porto aquestes pastilles penjades al coll, però aquesta vegada em vaig veure a mi mateix francament fotut. Recordo una infermera d’ulls preciosos –amb la mascareta no se li veia res més– que em va agafar la mà i em va dir: “Àngel, tranquil, ens en sortirem”. Se m’ha quedat gravat.
Has lluitat per estar viu?
— Moltíssim! Volia continuar sent feliç amb la meva dona, volia continuar gaudint de les meves filles, volia veure créixer les meves netes. Tot dones! N’estic molt orgullós de la meva família, s’han preocupat molt per mi i els ho havia d’agrair continuant viu. He lluitat, sí!
Ara parlem molt de la salut mental, suposo que en el teu cas deu haver sigut cabdal.
— Jo crec que sí. Em van enviar a un psiquiatre i em va dir que tenia el cap molt clar. A vegades he anat col·locat, la morfina, ja se sap... Els xupa-xups de morfina feien miracles en els pics més terribles de dolor nocturn. Han sigut un bon aliat per mantenir viva la flama de la lluita.
Has pensat en el teu final?
— Sí, i tant. Tinc escrit un poema perquè el posin al meu recordatori i no recorrin als típics de Martí i Pol. Hi penso molt, hi dono voltes.
Ets partidari de l’eutanàsia?
— Totalment. Ja ho era abans que s’aprovés la llei.
Com vas de desafecció política?
— Estic molt decebut. Com diu Salvat-Papasseit i canta Serrat: “Tota aquesta gent no m’interessa gens, no m’interessa gens, no m’interessa gens”. Per al documental que m’estan fent al Sense ficció vaig tirar una ampolla al mar amb el missatge “Help!” Salveu-me, sí, perquè aquesta gent no em salvarà. Els polítics no han fet la feina, s’han dedicat a vendre fum i a enganyar-nos. No pot ser que ens hagin venut una cosa que ni ells mateixos s’havien preparat. M’emprenya molt que m’enredin! Durant un temps fins i tot vaig meditar anar-me’n a viure a Portugal, on tinc amics. Però ara, sense cames, arribaria a la frontera i em dirien “Va home, va, torni a cap a casa!”
T’has intentat entendre amb tothom?
— Sempre. Vaig tenir molt bona relació amb Loyola de Palacio, la política més digna que ha tingut mai el PP. Era una dona molt intel·ligent, molt propera. Res a veure amb els que hi ha ara! Aquests només desitgen que ens agenollem, que demanem perdó per ser catalans.
Fa uns deu anys em vas dir: “Estic cansat de fer militància identitària”.
— Soc català i m’hi sento molt, de veritat. Sobre la Cançó he treballat molt, dels que més en aquest país, per donar-li projecció estatal. Al Popgrama de TVE he fet especials del Quico, de la Maria del Mar, del Ramon Muntaner... en català per tot Espanya! Als anys 80 es va esguerrar una mica per culpa dels polítics: “Ara toca rock català”, van dir. Els polítics de música no en saben i fan eleccions purament patriòtiques. La qualitat és secundària. El rock català, amb excepcions, no ha donat la talla.
No puc evitar parlar de periodisme. Betevé està en risc de fallida i fent acomiadaments.
— Ho sé des de fa temps. Quan jo n'era director, Lavinia va guanyar el concurs per fer els informatius i el Jaume Roures em va dir que ja sabia que aquestes coses es feien a dit. Li vaig respondre que no, que no es pensés que tothom era com ell, que vam crear un comitè d’experts per avaluar-ho i que el projecte que ell havia presentat era una porqueria. Malgrat fer les coses bé, jo diria que els contractes laborals estaven mal fets i que ningú ha volgut resoldre-ho.
Algun altre problema?
— Diners. Quan era director, en vaig aconseguir alguns i n’estic content, però com que l’emissora no té audiència falten arguments per aconseguir-ne més i fer-la una mica viable. Durant un temps s’havia pensat, amb bon criteri, fer de Betevé una emissora metropolitana, però la idea no va quallar.
Quan t’ha tocat manar creus que has sigut un bon cap?
— Diria que sí. Però em pensava que anava a Betevé a fer tele i em vaig trobar fent d’administrador, demanant diners a tothom, parlant amb polítics... Tenia un avantatge per ser bon cap, sabia de què parlava, sabia com es feia un programa. Jo, de treballador, quasi sempre he sigut extern, només un cop en plantilla, a RNE. La millor directora que he tingut era dona, l’Elisenda Nadal, a Fotogramas, i les dues pitjors, també dones, a TVE, l’Aurora Catà i la Montse Abbad. No en tenien ni idea, de televisió!
Veig que a la tauleta hi tens El fill del xofer...
— Encara no l’he pogut acabar perquè tinc la vista fatal!
Ets una de les fonts primordials consultades per Jordi Amat.
— Al Quintà el vaig conèixer molt i molt bé, des de principis dels setanta, a Ràdio Barcelona fins als principis de TV3, quan em va encarregar el que acabaria sent l’Àngel Casas Show. Podria escriure un llibre, també. No ho faré. Era molt mala persona.
En el post a Facebook explicaves que havies guardat en un Blue Space totes les experiències traumàtiques. Com de ple el tens ara?
— Buit! Pensa que fins fa poc, encara sense cames postisses, quan passava per davant del mirall em mirava i em donava dos euros a mi mateix. Em feia pena! Per sort, ja ho he deixat enrere. Ara, com et deia abans, em trobo bé per primer cop en molt de temps. I ja era hora! Jo tenia pensat, després de jubilar-me, anar de viatge amb la meva dona, gaudir de l’edat, escriure molt... I ja ho veus.
Et sents estimat?
— Bastant, sí. M’acaben de donar el premi Alicia! Els que m’han fet el Sense ficció han parlat amb molta gent que m’ha conegut i em pregunten si no he fet mai cap putada a ningú. Suposo que alguna n'he fet però sense mala intenció. Si quedo com que he sigut un paio legal ja m’està bé. He dit mentides? Sí, algunes, però com tothom per trampejar situacions quotidianes.
La música, com tota la vida, és encara bona companya?
— Ui! Em faig llistes de Spotify i m’ho passo de bé...! Tinc una selecció del millor del kitsch que n’hi ha per tornar-se boig!