Kílian Sebrià: “He fet ràdio amb els ulls humitejats moltes vegades”

BarcelonaKílian Sebrià (Igualada, 1964) porta la ràdio a les venes. Va ser dels primers treballadors de Catalunya Ràdio –va entrar-hi el 1987– i des del 2002 presenta l'informatiu vespertí de l'emissora, el Catalunya nit. Durant dues dècades, Sebrià ha marcat una línia pròpia protagonitzada pels sons de l'actualitat, les entrevistes al carrer i les músiques pensades per explicar tot allò que estava passant. A principis de juny, l'ARA va revelar que la direcció de Catalunya Ràdio havia decidit no renovar Sebrià com a presentador del Catalunya nit la temporada vinent.

Què et va portar a triar el periodisme com a camí professional?

— De jovenet jo no era el que agafava el micro i parlava a les festes dels amics. Però hi ha una petita afició que em va acabar motivant. Jugava al que aleshores en deien xapes, taps d’ampolla posats a terra i un botó que feia de pilota. Feia equips de futbol i narrava els partits. En aquell moment, per les circumstàncies, ho feia en castellà. Aquest vincle entre els taps i la narració esportiva és el que em va portar cap al periodisme.

¿Com recordes els inicis a Catalunya Ràdio?

— Vaig venir fins a la porta tres vegades i no em vaig atrevir a entrar-hi. Feia molt poc que havia començat a treballar. Catalunya Ràdio era un somni. La primera sensació que en tinc és d’admiració. I també la inconsciència dels joves, perquè vaig venir fins aquí sense estar preparat, pensant que ja em prepararia la vida. Hi havia professionals enormes que em feien molt respecte i impressió, com en Joan Catà i en Josep Maria Torrent. 

La ràdio era molt jove i vau poder construir-la des de zero. 

— Aquí hi ha dos camins. Un és el col·lectiu, el de crear l’imaginari de la ràdio nacional. Aquest eslògan és formidable i molt potent, l’hem de reivindicar sempre. La primera exclusiva que vam treure va ser la mort de Charlie Rivel, dijous passat va fer 40 anys. Era una manera de dir: venim a marcar una pauta, a treure notícies, no a ser una emissora folklòrica com determinada gent d’altres corrents polítics es pensava que seria. Aquest és el camí coral que hem fet entre tots i que ha tingut alts i baixos. Després hi ha el camí individual. Des de fa 21 anys he intentat que els informatius es renovessin partint de la idea que fèiem ràdio i, per tant, fent servir els instruments de la ràdio: utilitzant sintonies com tots els programes, no només la veu, els sons, que ha estat una aposta molt particular, i el relat, sense que es noti que llegim notícies. 

Quin bon record triaries d’aquests anys?

— En tinc moltíssims. He gaudit molt fent programes especials i d’altres d’inesperats. El dia de la Via Catalana va ser bonic perquè vam ser capaços de lligar-la amb la ràdio a partir d’una idea: vam fer que gent de diversos punts de la via se saludessin entre ells, recorrent tot el circuit i tot Catalunya a través de les veus. La idea sortia una mica del programa Sense fronteres, que vaig fer fa molts anys i que ara tornaré a fer en un format setmanal. Al principi del programa fèiem que gent dels Països Catalans se saludessin entre ells per demostrar que parlen la mateixa llengua. 

I un mal record?

— L’11 de setembre del 2001, per exemple, estava de guàrdia i em va tocar fer el programa especial. Acabava de tenir una filla. La meva dona [Montse Jené] també feia guàrdia a la tele, jo parlava des de la ràdio i la veia a la pantalla. En aquell moment em pensava que s’estava acabant el món, que la meva filla només hauria viscut tres mesos. Després he tingut molts moments també vinculats a les emocions. He fet ràdio amb els ulls humitejats moltes vegades. 

Al davant del micròfon, has vist moltes legislatures. Quan has tingut més pressions polítiques?

— Les pressions no són més que els reflexos de la vida política. Si la legislatura és còmoda, les pressions són còmodes. Si la legislatura és agitada, les pressions també ho són més. Hi ha hagut moments amb governs de més d’un partit que han estat complicats, més que potser quan només n’hi ha un. Però sortosament aquesta emissora és un servei públic nacional, i això ens ajuda a tenir clar que hem d’intentar donar totes les visions del que passa. Encara que se’ns acusi de moltes coses, sempre hem donat veu als representants de totes les opinions.

¿Et preocupa quin impacte poden tenir decisions com aquesta en l’audiència?

— No, perquè encara que ens perjudiqui nosaltres hem estat coherents. Estem massa pendents de les audiències quan hauríem de fixar-nos més en fer-ho molt bé. Hem d’analitzar a quina hora som el servei públic que necessita la gent i a quina hora es necessita una altra cosa. L’audiència és relativa. Si per aconseguir-la hem de fer coses que no ens pertoquen, ens estem equivocant. 

Vas estar a punt de presentar El matí de Catalunya Ràdio. ¿Era el salt professional més lògic?

— Era un repte molt gran, perquè és el vaixell insígnia d’aquesta casa. En aquell moment la ràdio considerava que jo ho podia fer, però hi va haver una altra candidata [Mònica Terribas], amb qui soc molt amic i que admiro molt. Al final li van donar el programa a ella i vaig estar molt content. M’hauria fet il·lusió que me’l donessin, però també he estat molt content de seguir fent el Catalunya nit durant tots aquests anys.

Presentar un programa diari és una etapa tancada per a tu?

— Quan el director em va explicar que volia fer aquesta remodelació, em va dir que tenien el dret a fer-la. Els reconec aquest dret, però els vaig dir: "Jo tinc el dret de no estar gaire content". Ell també m’ho va reconèixer. El Manel Alías és molt bo i ho farà molt bé, però per a mi presentar un programa diari no és una porta tancada, tot el contrari. Ningú sap què pot passar en el futur i jo hi tornaria demà mateix.

Què en penses de la situació de Catalunya Ràdio i del país avui?

— Tinc molt clar que aquesta és l’emissora nacional de Catalunya i, per tant, que es deu a la idea de país. Té una vinculació molt clara amb la llengua i des d’aquesta perspectiva estic molt preocupat. Quan vaig deixar de fer el Sense fronteres, després d’onze temporades, la sensació era que ja s’havien establert ponts sempre molt difícils entre els Països Catalans. Ara s’ha recuperat l’extrema dreta i idees contra la unitat de la llengua que són aberrants. I, a més, hi ha hagut un deteriorament en l’ús de la llengua molt preocupant. El català és la llengua que he heretat i he passat als meus fills. M’agradaria que pogués continuar, però cal que els polítics s’hi posin. Sense llengua, Catalunya deixa d’existir.