La HBO reobre les guerres mediàtiques amb ‘Succession’
Avui arriba la segona temporada d’una sèrie que, sobre un esquelet de ficció, recrea la lluita pel relleu generacional en el si d’un imperi dels mitjans inspirat en el de Rupert Murdoch
Qui més qui menys coneix una família que s’ha esquerdat per culpa d’haver de repartir-se una herència. Però les tensions per aquella casa de Palamós o per les joies de l’àvia queden en no res quan el que està en joc és un dels imperis mediàtics més important del planeta. I això és precisament el que explora Succession, la segona temporada de la qual arriba avui a la HBO.
Quatre fills es disputen -cadascun amb la seva estratègia excèntrica i particular- el poder de la companyia familiar fundada pel patriarca, que ha començat a perdre el cap. O potser reté tota la lucidesa i només s’està divertint sàdicament a costa dels esforços patètics dels seus plançons. Mentrestant, el panorama del sector està canviant de manera dràstica, així que les velles receptes del vell empresari potser ja no són tan vàlides com es pensa.
Tot i que se serveix empaquetada com a sèrie de ficció, és impossible no traçar paral·lelismes amb la successió que està tenint lloc a News Corp, el conglomerat mediàtic impulsat per Rupert Murdoch, de 88 anys, amb els seus fills -sobretot Prudence, Lachlan, James i Elisabeth- com a teòrics pretendents, si bé els dos primers semblen haver-se retirat de la cursa. La venda de bona part de l’imperi a la Walt Disney Company -per 71.000 milions de dòlars- va ser un gir de guió inesperat. El fet que el poder surti de la família és una situació que queda plantejada també a Succession.
“No volia moure’m en una versió falsa del món”, va declarar al New York Times el guionista i productor britànic Jesse Armstrong, creador de la sèrie. De fet, la primera versió del guió es titulava, senzillament, Murdoch. Aquell plec de fulls va despertar un cert interès a Hollywood, però ningú hi va posar els diners necessaris per fer realitat el projecte. Fins que, fruit d’unes converses amb la HBO, es va tancar l’acord per la sèrie, amb la condició d’obrir el focus de manera que no es limités només al món específic del magnat australià. Una bona colla d’assessors que han sigut insiders de la indústria han acabat dotant la sèrie de prou credibilitat perquè la tercera dona de Murdoch, Jerry Hall, se’n declari fan.
Al centre de la sèrie hi ha el carisma interpretatiu de Brian Cox. El seu Logan Roy té coses de Murdoch, però també de Summer Redstone -apartat de la gestió de la CBS i Viacom als 92 anys, després d’una avaluació psiquiàtrica- i d’altres líders presents i passats de la indústria de la comunicació.
En la segona temporada, els Roy topen frontalment amb un altre clan mediàtic que té algunes ressonàncies tant dels Sulzbergers -els propietaris del New York Times - com dels Bancrofts -amos del Wall Street Journal durant vuit dècades, fins que se’l van vendre precisament a Rupert Murdoch-. Un nou fitxatge sobresurt: el de la inquietant Holly Hunter, que aquí assumeix el rol de directiva de la companyia enemiga dels Roy.
Cap al final de la temporada es descobria que l’imperi empresarial que centra la sèrie tenia, en realitat, els peus de fang: una comptabilitat paral·lela havia mantingut ocults deutes importants que amenaçaven ara amb obligar la firma a vendre’s i perdre el seu caràcter de companyia familiar. De nou, també aquest esquema es pot trobar reflectit en la realitat recent dels mèdia americans.
Tanmateix, totes les intrigues mediàtiques són, en realitat, un teló de fons per al veritable nucli de la sèrie, que són els cops de colze i traïcions entre els diferents membres del clan. En aquest sentit, la sèrie és la típica comèdia familiar, però amb uns quants zeros al darrere en el compte corrent. I explora també la paradoxa de ser membre d’una elit i, al mateix temps, sentir que no es té cap control sobre el món tot i el poder que es pressuposa a algú d’aquesta posició.
La segona temporada examina, per exemple, els intents de l’hereu de l’imperi per recuperar el favor del seu pare, després d’haver intentat prendre-li per darrere el control de la companyia. Roy Logan segueix sent un personatge que fa que l’espectador dubti sobre si maquina un masterplan o, senzillament, està absent, perdut en la seva senilitat.
De moment, la crítica ha beneït la segona temporada, amb una majoria aclaparadora de comentaris favorables. Entre els valors més aplaudits, destaquen sobretot el nivell de les interpretacions i el delicat equilibri entre drama i comèdia (negra).
