HBO Max desvela les acrobàcies de l’Estat per tapar els escàndols sexuals de Joan Carles

BarcelonaEl rei Joan Carles ha gaudit d’una inviolabilitat judicial, reconeguda per la Constitució, que li ha permès embrancar-se en tot d’escàndols sense haver de respondre’n davant dels tribunals. Però, després, hi havia una segona inviolabilitat, igual d’important que la primera: la mediàtica. El periodista Santiago Acosta ha estrenat la sèrie documental Salvar al rey a HBO Max, on una cinquantena de testimonis expliquen la confabulació entre polítics, serveis secrets, judicatura i, sobretot, periodistes, per mantenir les activitats menys exemplars del monarca sota la catifa, lluny de la mirada de l’opinió pública.

Al llarg de tres episodis, la docusèrie se centra en bona mesura en les diferents amants de Joan Carles, però no des de la perspectiva del safareig, sinó examinant les conseqüències que ha tingut per a l’Estat la dispersió amatòria de l’antic rei. I això inclou des de pisos pagats amb fons públics perquè el monarca pogués tenir la intimitat necessària per a les seves cuites fins al fet que algunes de les seves amistats íntimes, com Bárbara Rey, guardessin cintes comprometedores que podien fer trontollar la institució. Un cas significatiu és el de la vedet Bárbara Rey, que a canvi de la seva discreció va acabar presentant un programa de cuina a Canal 9, a mig milió de pessetes l’episodi, com a manera per aplacar les seves demandes econòmiques (i, de passada, mantenir-la lluny de Madrid).

Entre les aportacions específiques de Salvar al rey hi ha il·luminar una figura poc coneguda pel gran públic, entre les amistançades reials: Queca Campillo. La fotoperiodista –morta d’un càncer el 2015– va ser una de les primeres amants de Joan Carles, amb qui es trobava en una furgoneta aparcada en un camí fora de la Sarsuela. Autora d’un dietari privat, enregistrat en cintes de casset, la seva filla ha permès la publicació d’algunes de les entrades de qui va mantenir una relació d’amistat, intimitat i confidència de vora tres dècades amb el rei. Durant els primers anys de regnat, Campillo filtrava a periodistes del seu cercle aquelles informacions que el rei volia fer aparèixer a la premsa i també era els ulls de l’emèrit per saber què es coïa en els cenacles del quart poder.

Encara més comprometedores són algunes de les gravacions que va fer Bárbara Rey de les seves converses amb l’aleshores rei, on el monarca es lliurava despreocupadament a confidències que evidencien la seva manca de neutralitat política. En un dels àudios que apareixen al documental, Joan Carles comenta la fugida de Luis Roldán, director general de la Guàrdia Civil. “Entre tu i jo, la Guàrdia Civil diu que millor no trobar-lo. O trobar-lo mort”, deixa caure el rei. Ella el burxa i li demana si és per tot allò que podria explicar. Aleshores Joan Carles vacil·la, com si s’adonés que ha xerrat massa, i respon amb una evasiva.

Però els micròfons indiscrets no eren monopoli de les amants reials. També el servei d’Intel·ligència enregistrava amb càmeres i micròfons les converses i activitats de Joan Carles en el pis franc que havien muntat al carrer Sextante de Madrid. El coronel Juan Alberto Perote, número 2 del Cesid, va emportar-se part del material gravat quan va abandonar el càrrec i el va posar a disposició de Mario Conde, perquè pogués publicar-lo als mitjans de comunicació que havia comprat. L’empresari ho feia servir com a amenaça, per evitar el seu empresonament, com a resposta per l’ofensiva des de la bancada socialista per desactivar-lo, ja que es perfilava com a possible candidat a la presidència del govern espanyol.

Setge a la premsa

Salvar al rey va començar a gestar-se fa un any i mig, quan al director de la sèrie, Santi Acosta, li va aterrar a les mans una de les famoses fotos del rei Joan Carles despullat, presa l’any 1989, i que pocs espanyols han pogut veure. “Aleshores vam pensar que devien quedar moltes coses encara que no s’han publicat per temor o per pressions, i ens vam posar a investigar”, explica el periodista a aquest diari.

“Al final, la principal aportació de la docusèrie penso que és mostrar l’ús de fons reservats per salvar el monarca, resolent xantatges o fent front a les situacions compromeses en què es ficava. I també mostrar com els mitjans hem callat el que passava. Unes vegades perquè no hi havia prou proves i les altres perquè eren impublicables. Algunes coses sí que es publicaven, però aleshores no tenien repercussió perquè els diaris de referència o les televisions no ho recollien”. Acosta revela també que la majoria de sol·licituds de testimoni van rebre una resposta positiva, però que cap dels expresidents espanyols va accedir a posar-se davant de les càmeres.

Durant el metratge, es desprèn un funcionament de la premsa molt influït per les institucions, les instruccions poc confessables, les filtracions interessades i el pacte d’omertà. Un dels periodistes que va desafiar aquesta llei del silenci va ser Juan Luis Galiacho, el primer a publicar la notícia que el jutge Torres havia ordenat investigar Iñaki Urdangarin. “Ho vaig oferir a Antena 3 i a la Cope, però no ho volien –recorda per a l’ARA–. Finalment, Ely del Valle, que feia els matins a la Cope, m’ho va agafar i ho va col·locar sense encomanar-se a ningú abans. La notícia va durar tres minuts a la web i a ella la van cridar a l’ordre”.

Sobre si aquestes pràctiques per controlar el relat mediàtic encara són vigents amb el nou monarca, Galiacho és taxatiu: “Sí que hi ha una cortina per intentar que al rei Felip no li esquitxi res. Però és cert que no hi ha res que s’hagi descobert, mentre que en el cas de Joan Carles, als darrers anys, era un campi qui pugui. I ho he dit algun cop: si a algú se li hauria de fer un monument és a Letícia, que és qui atura tot allò i li diu al marit que amb aquella tropa no pot anar enlloc. És ella qui trenca la família”.