¿Hauria de poder vendre la seva història, un assassí?

La companya Alejandra Palés escriu al diari com la mare de Gabriel Cruz –el nen assassinat el 2018 per la nova parella del seu pare– demana un pacte d'estat per posar límits al true crime. Una de les peticions és que els assassins no puguin comercialitzar amb les seves històries perquè les filmi una productora. L’assassina havia rebut una proposta, finalment avortada, de filmar el seu testimoni des de la presó. Els ingressos havien de servir per pagar la seva defensa legal i enviar diners a la seva família. La petició de la mare és molt raonable. Matar no pot derivar en un negoci secundari. I oferir diners a un assassí, a banda d’indecorós, és també èticament discutible: pot tenir la temptació d’elevar el seu caixet a partir de l’exageració o, directament, la invenció de detalls escabrosos.

Una altra cosa és la qüestió de la possible revictimització. Argumenta la mare –i hom pot empatitzar amb ella– que un documental sobre el cas pot fer que torni a ocupar hores i hores de banals tertúlies televisives. Però en aquest cas em sembla un efecte secundari inevitable, impossible de frenar. Per dolorós que sigui, ha de primar la llibertat d’expressió i l’interès informatiu que desperten aquesta mena de successos. Seria molt difícil impedir legalment que algú vulgui fer una sèrie sobre un fet que ha commogut la societat. Això sí: cal exigir rigor i acotar què es pot fer en nom de les dramatitzacions i llicències narratives, perquè no siguin esgrimides com a escut davant de possibles reclamacions dels afectats. Si a això hi suméssim dosis d’educació mediàtica per desprestigiar de debò els tractaments sensacionalistes i truculents, seríem aleshores més a prop d’aconseguir parlar públicament d’uns afers que ens commocionen, però d’una manera adulta, madura i responsable.