Joel Díaz: «Hauria estat bé alternar el "Puta nit i bona Espanya" amb "Puta nit i bona Catalunya"»

Joel Díaz Braña (Santa Coloma de Gramenet, 1980) no volia estudiar i es va acabar llicenciant en sociologia i comunicació audiovisual. Buscava diners, i durant més de deu anys va encadenar feines precàries en supermercats, call centers, empreses de transport o la cuina d’un McDonald’s, fins que Twitter li va canviar la vida. Ara combina l’èxit de La sotana, el pòdcast del Barça, al costat de Magí Garcia, Manel Vidal i Andreu Ginola, amb la ràdio matinal amb Ricard Ustrell. Després del seu comiat precipitat del Zona Franca, aviat el tornarem a veure a TV3, a l’APM.

Quan ha estat l’última vegada que t’has il·lusionat amb la política catalana?

— Ens n'hem d’anar a l’1 d’Octubre. El 2 encara ho estava, i el 3 ja vaig veure... Jo soc independentista, Albert, i la política catalana l’analitzo bàsicament sobre aquest eix. Jo soc dels que s’ho van creure, com molta gent. No sentia l’eufòria que seríem independents, era l’eufòria que som un poble que està viu, que es poden fer coses.

Urquinaona com ho vas viure?

— Vaig anar-hi una estona, sí. Ara potser queda malament, però allò em va emocionar molt. Veure els joves catalans cremant coses i tirant pedres a la policia i aprenent a fer petites barricades em sembla un símptoma de salut social.

A El suplement tenies una secció que es deia El comunista. Aquest és un altre eix important del teu pensament polític?

— Sí, i si els uneixes tots dos ja et surt el partit que voto.

A qui vas votar a les últimes eleccions?

— La CUP, sí. Té molts defectes, no és un partit, en són molts, porta l’assemblearisme fins a l’últim extrem, però és de llarg el partit que em representa millor. El comunista era una secció d’humor i en cap moment m’he volgut presentar com un portaveu oficial del comunisme, perquè soc un molt mal comunista. Soc un comunista de saló, més acadèmic que pràctic, no estic afiliat, no estic sindicat, no vaig a manifestacions. A la pràctica el meu comunisme no és gaire revolucionari, perquè no faig res perquè es produeixi la revolució.

I això que tens un currículum que quedaria molt bé per formar part de qualsevol partit polític: polítiques, sociologia i comunicació audiovisual.

— Sí, però he de dir que polítiques no la vaig acabar.

Però això al currículum no cal posar-ho.

— Ah, és veritat, la gent no acaba les carreres i les posa al currículum.

Explica’m això de les tres carreres.

— Quan vaig acabar tercer de BUP no veia clar estudiar, estava més per altres coses, bàsicament fumava porros, que és una cosa que anul·la molta part de la vida que puguis fer. Em vaig posar a treballar amb disset o divuit anys, perquè volia diners a la butxaca. Però fent les feines precàries em vaig adonar que potser sí que valia la pena estudiar. Però no vaig ser gaire llest i vaig triar carreres que tampoc tenen gaire sortida. Polítiques ho vaig deixar de seguida, perquè treballant no podia seguir el ritme. Sociologia me la vaig treure amb vuit anys i mig, era pràcticament un hobby, i després vaig fer comunicació audiovisual, a la UOC.

Quines són les últimes feines que vas fer abans que et coneguéssim?

— Dels 18 als 30 vaig estar fent feines de matxaca. Transportista, cambrer, gairebé dos anys en un supermercat reposant productes, dos anys més en un call center agafant trucades. Jo em resisteixo molt a romantitzar-ho; allò de “és que fent aquestes feines aprens coses de la vida”. Aprens que la vida és una merda, i això com més tard ho aprenguis millor. Però jo havia tingut una educació en una escola petita, catalanista, i un entorn molt homogeni, i treballar en un McDonald’s, en un magatzem, sí que em va donar una mica de carrer.

Quan ha estat l’última vegada que has entrat en un McDonald’s?

— Hòstia, et juro que no he tornat a entrar en un McDonald’s des que en vaig marxar. No he pagat per menjar del McDonald’s, perquè sé com es treballa a les seves cuines.

Treballaves a la cuina?

— Sí, no em deixaven estar de cara al públic perquè anava molt desmanegat. Ara no sé si em fotran una denúncia, però jo allà hi he vist barbaritats, com ara menjar que cau a terra i es torna a servir. Una de les feines que em feien fer, sobretot quan ja em van tenir més confiança, era baixar a les neveres i canviar les dates de caducitat. I després coses molt més divertides: en un McDonald’s hi ha el pitjor de cada casa, i si algun client era agressiu o maleducat amb la caixera, hi havia caixeres que tenien un codi amb els que érem a la cuina. Si ens avisaven, ja sabíem que aquella hamburguesa s’havia d’endur algun regal.

Es pot saber algun d’aquests regals?

— Una escopinada, per exemple. Aquesta era la part més divertida de la feina.

I arriba un dia que descobreixes Twitter i et dones a conèixer amb el compte @joelcockburn.

— Efectivament, un compte que em van tancar 800 vegades. Vaig començar a Twitter perquè m’avorria a la feina d’oficinista: em sobraven hores i no volia demanar més feina, sinó rascar-me els ous i ocupar el cap amb altres coses. Devia ser l’any 2010 o 2011. Molta gent que érem a Twitter en català hi anàvem a fer conya, m’ho passava molt bé. Molts d’aquells ara són guionistes de programes d’humor.

Per tant, a tu qui et dona feina és Twitter?

— Totalment. Twitter em va donar contactes. Hi vaig conèixer el Manel Vidal, per exemple, un altre tuitaire molt bo. Em vaig afegir a La sotana, que ja portava un any. Arran de La Sotana em van sortir algunes primeres col·laboracions a SER Catalunya, amb el Sique Rodríguez. Sí, sí, jo li dec el meu canvi de vida i d’àmbit professional 100% a Twitter.

Últimament quin diries que és el tema més sensible a Catalunya? Que ja saps que, segons què diguis, tindràs problemes.

— Jo et puc parlar del meu àmbit. Treballo en el món underground, amb La sotana o fent coses de monòlegs, i aquí no tinc cap problema amb cap tema. Però també treballo al mainstream, a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Pel que fa a aquest àmbit de treball, a l’hora de fer humor polític detecto molta por. Sincerament, no acabo de saber per què, però el que sé és que hi ha por. No sé si mai hi ha hagut aquest grau de fiscalització, ja no de la informació, sinó de l’humor i de l’entreteniment.

Des de quan ho detectes, això?

— Des de fa, no ho sé, quatre o cinc anys. La pressió a les empreses, tu ja ho deus saber molt bé, comença des de dalt, es va repartint i arriba a baix. Si fas humor polític, soc partidari que rebi tothom i s’emprenyin tots. Hi ha l’altra manera, que no s’emprenyi ningú. Crec que l’humor guanya quan tries la primera opció.

Tu vas tenir l’experiència del Zona Franca a TV3. Quins records tens de l’últim programa que vas fer?

— Crec que va venir el doctor Estivill. No va ser un dia agradable, perquè vaig haver de fer el paperot. Aquell dia no estava clar què passaria amb el Manel Vidal ni amb el programa. Tothom va demanar paciència, va esclatar tot poc abans de la gravació i vaig haver de sortir fent veure que no havia passat res.

Ara que ha passat un any i mig, tens la sensació que vas marxar tu o que et van convidar a plegar?

— Vaig marxar jo, ells em van insistir perquè no plegués. El que passa és que, des del meu punt de vista, personalíssim, no em van deixar gaires opcions dignes de quedar-me.

Tu començaves el programa dient: “Puta nit i Bona Espanya”. Començaries ara un programa dient: “Puta nit i bona Catalunya”?

— I tant, i tant. Crec que potser aquest va ser el problema. A la gent li va agradar aquesta salutació, que se la va inventar el Magí al monòleg del primer dia, i la vam seguir fent. Però que sigui la salutació inicial marca molt el programa. Tot i que no m’importaria seguir dient-ho, sí que és veritat que no hi ha tanta necessitat de marcar des del principi que estàs fent un programa independentista. Potser no calia. És a dir, em sembla una broma massa barata, massa fàcil, perquè aquest sigui el motiu pel qual alguns partits es fiquessin tant amb el programa.

Quina diferència creus que hi ha entre dir “Puta nit i bona Espanya” i “Puta nit i bona Catalunya”?

— Aaaah, uffff, la diferència és que... Ara estic pensant que potser hauria estat bé anar-ho alternant. Pel que et deia abans, que jo entenc l’humor polític com una manera que rebi tothom, i així hauria quedat clar que en aquell programa rebria tothom. El putaespanyisme és un sentiment que existeix, i és un dels motors de l’independentisme. Si no el principal, és al top 3, jo el tinc molt arrelat. Jo quan penso en “Puta Espanya” no penso en les persones, penso en l’estat espanyol. I crec que, qui ho vol entendre, ho entén. Igual que el gag del Manel Vidal: qui el volia entendre, jo crec que el va entendre.

Tornaries a fer un late night a TV3?

— Ara mateix? No, no. Ara mateix no podria fer el late night que jo voldria i, per tant, més val no ficar-s’hi. Segur que hi ha algú disposat a fer-lo i ho faria molt bé.

Anem a altres temes. Quina ha estat l’última regata que has vist de la Copa Amèrica?

— És una mica ridícul, això de la Copa Amèrica. L’altre dia m'ho vaig mirar per morbo i no podien navegar perquè no feia vent.

Jo no n’he vist cap, però tothom en parla molt bé.

— No sé amb qui parles.

Llegeixo els mitjans, veig la tele, escolto la ràdio...

— Perquè aquí està sucant tothom, amb la publicitat. Jo ja entenc per què ha vingut la Copa Amèrica a Barcelona, no soc idiota. El que m’agradaria és que, si hem de sucar, que suquem tots. L’altre dia llegia que hi ha un règim fiscal especial per a la gent que munta i que participa en la Copa Amèrica. Si no paguen impostos, que és la part que t’asseguraria que la riquesa que generaria la Copa Amèrica es repartís entre tots, ja m'explicaràs.

Parlem del Barça. Com ha afectat els deu anys de La sotana a l’entorn del Barça?

— Si d’alguna manera hi ha afectat, hauria de ser en positiu: vam donar contingut a gent que potser se sentia una mica orfe, perquè la premsa esportiva acostuma a ser clientelar. A La sotana som de la branca catalanista, cruyffista i, per tant, antinunyista. Vam començar a agafar protagonisme amb el mandat de Rosell-Bartomeu, perquè anàvem a la contra de tot això. Es feien coses molt greus, des del nostre punt de vista, i pràcticament ningú ho deia.

La sotana vivia més bé contra Rosell que contra Laporta?

— Potser sí. És molt més fàcil fer humor a la contra que a favor. Però el Laporta d’ara no és el Laporta del 2003, és molt diferent. Ja ho vam fer la temporada passada, i crec que aquesta el Laporta també rebrà bastant. De fet, hem tingut algun problema amb això. Al principi agradàvem molt als laportistes i ara alguns estan una mica decebuts, no porten bé que de tant en tant el posem a parir.

Quan ha estat l’última vegada que t’has il·lusionat amb el Barça?

— Amb Lamine Yamal. Em sembla pràcticament un miracle, el que ens ha passat amb aquest noi. En general, tota aquesta canalla que està sortint, l’actitud amb què juguen amb 17 anys. Cubarsí, per favor, per favor. I s’ha de dir que en això es podria trencar una mica una llança a favor del mandat de Bartomeu. Sentia a dir que s’havia carregat el planter, i no és veritat. Tot no s’ho va carregar.

Quina ha estat l’última cançó a la qual has estat enganxat?

— Estic enganxat a l’últim disc de Kendrick Lamar, un raper de Los Angeles. Aquest noi és molt bo rapejant i les lletres són francament interessants.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves, acaba com vulguis.

— Doncs... Puta nit i bona Espanya!