Llibert Ferri: "Que ens haguem acostumat a la guerra vol dir que hem après ben poc"

BarcelonaLlibert Ferri (Barcelona, 1948) ha rebut aquest dilluns el premi Ernest Udina a la trajectòria europeista que concedeix l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) per una carrera periodística que el va dur a narrar durant vint anys (1987-2007) els canvis de l’antic bloc de l’Est des dels micròfons de TV3. En aquesta entrevista, qui també és articulista de l’ARA parla de l’ofici de corresponsal, del periodisme, de Putin i de la solitud del dissident.

Què fa un nen de sis o set anys dient a la seva àvia que vol ser periodista i anar a Rússia, en plena dècada dels cinquanta, quan se suposava que aquell país era la viva encarnació del mal?

— Tot ve d’un serial que feien per la Cadena SER, als anys cinquanta. Es deia Lo que nunca muere i parlaven dels que havien estat els enemics d’Espanya: bolxevics, soviètics, rojos... Tot el repertori. Una de les històries era la d’un comando terrorista que volia volar un pantà inaugurat per Franco. Parlava molt sobre la maldat intrínseca, aquell “Rusia es culpable” de Serrano Suñer. La meva àvia em deia: “No t’ho prenguis massa seriosament, que en aquestes coses es diuen moltes mentides”. I jo li vaig respondre que, aleshores, a mi m’agradaria anar-hi i conèixer-ho.

Avancem unes dècades. TV3 t’envia l’any 1987 a cobrir Polònia i després l'URSS i l’Europa Central. T’hi estaràs vint anys. Què havies fet fins aleshores?

— El que havia pogut! M’havia inclinat bastant pel periodisme en català. L’única pàgina que hi havia en català a Mundo Diario la portava jo. Eren sempre temes de cultura i històrics, així que, sense saber-ho, vaig començar a fer recuperació de la memòria... Fins que va tancar el diari. Entro a TV3 el 1984 i el cap de secció m’alerta que no em faci il·lusions, que el bloc comunista trigarà molts anys a obrir-se. Però poc després comencen a donar visats: no encara a l'URSS, però sí a països satèl·lit. I tot s’accelera.

Veus en primera línia la fi de la Guerra Freda i l’ensorrament del bloc comunista. Quins van ser els teus sentiments, al veure que s'ensorrava tota una manera d’entendre el món?

— No nego que hi hagi un sentiment contradictori. Jo tinc clar que l’estalinisme no porta enlloc. Porta al desastre, vaja. Ho tinc clar jo i ho té clar el meu pare, que havia viscut la Guerra Civil i la intervenció soviètica a Espanya. El moment Gorbatxov és d’esperança, però quan es produeix el cop d’estat del 19 d’agost del 1991 s’enfonsa tot, perquè Ieltsin té prou força per mantenir el poder amb el suport dels sectors més ultraliberals de les potències occidentals. Pensen: ja va bé que s’ensorri el país i que hi hagi una escenificació de rendició incondicional, com a escarni per haver estat l’imperi del mal.

Durant tots els anys de la Guerra Freda, i encara ara, els russos són sovint els dolents de la pel·lícula.

— Exacte. Jo, tractant la gent, m’adono de seguida que no són pas dolents. I que hi ha una part de Rússia que mira cap a l'Àsia però una altra que mira a Occident. Però també detecto que l’oportunitat que s’obre amb Gorbatxov no podia reeixir. En vaig parlar amb el seu ideòleg, Aleksandr Iàkovlev, quan ja era cap del Politburó. Em va mostrar una pàgina del seu dietari personal, del 5 de desembre del 1985, tot just nou mesos després de l’arribada al poder. Hi deia alguna cosa com: “D’aquí no pot sortir el bé. Lucifer és el mal, i des del mal no pot sorgir un règim sa”. Em confessa que ja no lluitava per reformar el règim, sinó per ensorrar-lo. I, al replà de l’escala, em va preguntar: “Per què els occidentals ens odien tant?". Explicava que, si hi hagués un retorn dels comunistes, a ells els afusellarien, i li semblava que d’això no se’n volia parlar. O dels 40 milions de soviètics que van travessat el llindar de la pobresa. "No tenim sanitat pública, ens hem arruïnat... Ens pensàvem que Occident ens ajudaria amb un Pla Marshall. De debò, per què ens odien tant?”

No hi va haver Pla Marshall, però els McDonald's es van instal·lar a Rússia.

— Exactament.

L’estigma és tan gran que molta gent deu creure que encara es tracta d’un país comunista.

— Totalment. La ciutadania de l’estat espanyol, i aquí incloc Catalunya, no ha rebut una informació diàfana sobre què va passar a Rússia. A França i al Regne Unit hi havia lligams acadèmics i culturals. I aquí... Com s’ha estudiat la Revolució Russa? No dic ja als nivells escolars i d’institut: fins i tot en l’àmbit universitari.

I això passa per ressentiment històric, per desídia, per interessos...?

— Hi ha una barreja. La presència soviètica a Espanya és vista sempre com a dolenta i malvada, per això hi envien la División Azul. O allò de se llevaron nuestros niños. Tota aquesta projecció de maldat sobre Rússia provoca que no hi hagi cap mena de contacte durant molts anys. Les relacions diplomàtiques no tornen, i són encara molt tèbies, fins que Samaranch és ambaixador. Espanya encara no és a l’OTAN, no forma part de la Guerra Freda. És ben bé allò de mucho ruso en Rusia, nos gusta la ensaladilla rusa y muy buenos los polvorones.

La figura del corresponsal ha canviat molt, en l’últim mig segle. A millor o a pitjor?

— A millor, sens dubte, en el sentit que tenim més mitjans tècnics i tecnològics. Però això fa que les empreses retallin i exigeixin també anar més de pressa. Si estàs en nòmina sempre et dona una certa tranquil·litat. En altres mitjans és a tant la peça, amb unes exigències igual d’intenses que la gent que està en plantilla. Jo era de l’escola antiga, que anava als llocs sempre amb un grapat de paperots, amb resums i apunts, però el que et dona internet ho he gaudit enormement.

Dispares dades i dates sense necessitat de consultar-les. ¿S’ha perdut el bagatge personal perquè confiem en excés en la Viquipèdia?

— És que el coneixement profund personal és necessari. Si el tens ben interioritzat, et pot ajudar a l’hora d’analitzar els temes i ser als llocs. Jo, com a fill de la Guerra Freda, la vaig pifiar: no pensava que la guerra amb Ucraïna fos possible. Si hagués sigut 30 anys més jove podria haver-la intuït, però em va caure a sobre i me la vaig haver de menjar amb patates.

En un món globalitzat on la informació circula amb total immediatesa, ¿els corresponsals segueixen sent necessaris?

— Una persona que entengui, que en sàpiga, que estimi la seva feina i que, amb un sentit de la distància, estimi també el país que ha d’explicar ho farà millor que qui només filtra el que li arriba d’internet. Ep, que Twitter és fantàstic: hi soc i hi he trobat contactes molt bons. Tot això s’afegeix al bagatge personal.

Ja m’imagino que costa parlar-ne en primera persona, però ¿per què creus que reconeixen la teva feina?

— Aviam, aquest premi hauria sigut molt més difícil obtenir-lo al Regne Unit, a França, als Estats Units o fins i tot a Itàlia, vagi això d’entrada. Hi hauria més competència i més gent formada rigorosament. Jo seria un més. El premi té un vessant públic, però també un vessant privat i íntim i, aquest, jo el penso, el reflexiono, però no tinc per què explicar tot el que penso. Sí que diré una cosa: jo he fet el que he pogut i el que he sabut, tenint en compte que soc fill d’un període de la història en concret.

No es pot lluitar contra la història?

— No!

Però la història, al capdavall, és imprevisible. Un conjunt de factors, però també d'atzars.

— Però què és la història? Doncs la vida. I quin sentit té? El que vulguis tu. Estàs viu? Doncs dona-li un sentit a la vida. M'enrecordo molt de les converses que tenia amb el Víctor Alba, que va conèixer Albert Camus i era un personatge que la seva manera de veure la vida passava pel benestar de la gent. I, per fer-ho, calia tenir el pensament crític sempre esmolat i estar sempre a punt per convertir-te en dissident. Tot, com a antídot contra el dogma.

Sents la crida de la dissidència?

— En aquest sentit sempre m’he considerat un dissident. Amb una manera d’entendre la vida equidistant entre un demòcrata liberal o un socialdemòcrata.

La dissidència condemna a la solitud. O potser no és una condemna.

— Sí, sí, segur que hi empeny. Et porta sempre al pensament crític, a veure les coses que a la gent no li agrada que li diguis. I, fins a cert punt, això ho entens. Jo ja sé quines coses puc dir i quines no puc dir. Però sí, hi ha una certa solitud que, amb els anys, s’acaba convertint en una relació amb tu mateix.

Mirant enrere, t’hauria agradat dotar-te d’una mica més d’estructura familiar?

— Em sento fill dels entorns i dels ambients en què vaig néixer, i dels quals m’he envoltat. I hi ha un moment que veus que tens un pare i una mare molt valents i generosos, però també molt fràgils i vulnerables, i acabes fent de pare dels teus pares. També m’ha passat amb la meva germana, que va morir fa un any i mig i ens vam estar cuidant mútuament. Estic escrivint sobre ella. És un recull de monòlegs i converses que es titula Diàlegs fora del temps, perquè no són només els que es van produir, o els que es podrien haver produït, sinó també els que s’han produït fora del temps, un cop ella ja no hi era.

Sí que podem sortir de la història, doncs.

— En aquest sentit, indubtablement, sí.

T’ha rondat mai, la mort, fent de corresponsal?

— Quan t’està passant, no te n'adones. En una ciutat de Transsilvània, quan estaven derrotant Ceaucescu, una companya de l’equip em va dir: “No vulguis fer filigranes. Al gra!” Anys després, quan em va tocar anar a Iugoslàvia en el moment en què es va trencar la presidència col·legiada i va començar la guerra, també va ser delicat. Quan ens parava l’exèrcit, no passava res. Ara, segons en quins pobles, t’aturaven grups de milicians, amb barricades, totalment groguis per l’alcohol... Allà hauria pogut passar una desgràcia. I ens van robar roba i objectes, esclar. Però no els diners, que per sort els portàvem bastant ben amagats sota el terra de la furgoneta.

El moment més dur?

— Fent un stand-up i sentint els trets a la vora.

I alguna cosa que hauries preferit no veure?

— Els nanos abandonats. A Tirana, quan es va convertir en base de l’OTAN perquè d'allà sortien els avions que anaven a bombardejar Belgrad l’any 1999, un nano de cinc anys se’m va agafar a la cama i em va dir en italià “No em deixis, no em deixis!” Jo ja havia fet l’adopció del meu fill i... buf, què fas? Va ser duríssim.

Aquests mesos tornem a tenir la vista posada en Rússia... i Ucraïna. T’atreveixes a conjecturar com pot acabar la guerra?

— Pot passar que la guerra s’allargui. Hi ha interessos perquè sigui així per part de sectors russos, ucraïnesos i els sectors més durs nord-americans. En la mesura que això passi, el règim rus es va esquerdant i pot haver-hi una fallida del règim de Putin. Però Putin creu que el temps li pot donar l’opció de remuntar.

El cicle informatiu és cruel, i ara poden passar setmanes en què no s’hi fa cap referència a les portades.

— Ens hem acostumat a la guerra, sí.

Com es trenca, això?

— Ens ha caigut un tros del segle XX a sobre del segle XXI. I el fet que ens haguem acostumat a la guerra vol dir que hem après ben poc. No només de la segona Guerra Mundial, sinó també dels Balcans. I això parlant només d’Europa, que si comencem a mirar l'Àfrica, el Pròxim Orient, el Iemen, Síria... I també són éssers humans. Però el fet europeu ens condiciona molt. Si haguéssim après, aquesta guerra no s’estaria produint.

¿Putin és un jugador d’escacs expert que juga a quinze moviments vista o un megalòman imprevisible?

— Una mica les dues coses. En l’etapa de fer-se amb el poder, va ser el jugador d’escacs que dius. Però Ucraïna és la seva espina personal que du clavada.

L’ego es cruspeix l’estratega?

— Aquest és el tema. L’ego se l’ha endut, i Putin ja recorda més Hitler que no el líder quadriculat de formació soviètica, com un taulell d’escacs. Un dia diu una cosa i l’endemà una altra, perquè a dins té problemes.

Hi ha la figura retòrica del mico amb una escopeta, només que ell té un botó nuclear. El premerà?

— Jo crec que no, ni que sigui perquè a la vora hi té molta gent que no ho vol. La gent que més por té és la que ha tingut la vida més regalada. Ahir va morir un oligarca, caient escales avall. Ja no sé quants n'han caigut... Tota aquesta gent no vol morir allà.

Com definiries la ideologia de Putin?

— És difícil, perquè, d’una banda, encaixa amb el feixisme roig del seu ideòleg Alexander Dugin i, de l'altra, també era admirador del pensador ultranacionalista Ivan Ilín, fins al punt que en fa tornar el cos a Rússia. Per tant, definiria Putin com un ultranacionalista que prové de les esferes soviètiques i del kagebisme.

¿La UE ha fet bé en bloquejar els mitjans de propaganda russos?

— Jo sempre soc contrari a bloquejar mitjans. Però em pregunto què podia fer, d’altra banda. Ara bé, amb aquest bloqueig s’han comès relliscades russòfobes importants, com prohibir concerts de Txaikovski i coses així.

Has entrevistat Mikhaïl Gorbatxov i Boris Ieltsin diverses vegades. Putin no es deixa. Quina seria la primera pregunta que li faries?

— ¿Què es pot fer perquè definitivament Rússia i Europa formin part d’una mateixa estructura territorial i confederal?

I què creus que et respondria?

— Diria que bé, que ell ja n’és partidari però que Europa amb el seu sentit supremacista, i sota la influència dels Estats Units, ha posat molts bastons a les rodes perquè això pugui arribar ser. I en part tindria raó.

Vas ser a Rússia per últim cop el 2017. T’agradaria tornar-hi?

— Sí, ho enyoro. I m’agradaria tornar-hi amb el meu fill per fer coses no diré de guiri, però sí per recórrer barris. Voldria retrobar-me amb els carrers que, quan vivia allà, estaven plens de quioscos, de les iaies que es venien les tassetes i culleretes de quan es van casar... Hi ha tota una zona que és molt agradable de passejar-hi.