Habemus sèrie
'The young pope', la sèrie de Paolo Sorrentino que especula al voltant d'un Vaticà governat per un pontífex ianqui amb l'atractiva figura de Jude Law, confirma la fascinació de la ficció televisiva per les figures de poder absolut
En les ficcions sobre papes nouvinguts al Vaticà, el pontífex habitualment es distanciava de la cúria per l'esquerra. A Les sandàlies del pescador, Anthony Quinn es passeja per Roma de seglar i es desprèn de la riquesa papal; a El Padrí III un sòsia del reformador Joan Pau I cau víctima de les intrigues d'un contrapoder format per la tríada Màfia, Vaticà i Democràcia Cristiana; i a Habemus papam de Nanni Moretti, Michel Piccoli renuncia al nomenament perquè no es veu amb cor de sacsejar una Església tancada en ella mateixa.
A The young pope, en canvi, el papa Pius XIII desafia l'Església des de la dreta ja des del sobrenom que escull, que evoca el pontífex còmplice del feixisme de Mussolini. Pius XIII, un Jude Law en el paper més lluït de la seva carrera, és jove, nord-americà i molt tradicionalista. El primer terrabastall que provoca a Roma té a veure amb els costums de la seva terra, incomprensibles davant dels segles de tradició (i bon gust) italià: esmorza una cherry coke en lloc de la suculenta prima colazione que li ofereixen; refusa el tracte afectuós, de mamma de tota la vida, de la seva cuinera particular; i converteix la monja que li va fer de mare, la germana Mary (beneïda sigui sempre Diane Keaton) en la seva persona de confiança, un rol que li corresponia al secretari d'estat Angelo Voiello (Silvio Orlando, un dels grans del cinema italià poc conegut per aquí).
Paolo Sorrentino l'encerta de ple a l'hora de plasmar aquest nou perfil d'autoritat que està quallant arreu. Pius XIII qüestiona el Vaticà, però des d'una visió preconciliar. I vol imposar la seva autoritat per sobre de les inèrcies seculars que fan funcionar la cúria. En certa manera, el jove papa seria l'equivalent eclesiàstic d'un Donald Trump. Conservador d'aparença moderna, és un antisistema de dretes. Fins i tot es mostra activament homòfob en un ambient on l'homosexualitat de tants sacerdots és aquell secret de domini públic del qual ningú parla però tothom tolera.
The young pope encaixa en aquesta fascinació de la ficció televisiva per les figures de poder absolut, majoritàriament masculines, siguin les de House of cards, Los Soprano o Joc de trons. Amb certa sornegueria, Sorrentino atorga a Pius XIII característiques pròpies dels superherois, des de la seva capacitat per obrar miracles fins al recurrent trauma infantil lligat a la pèrdua dels pares. En principi la sèrie se centra en les lluites de poder, com si fos una mena de House of cards en sotana. Però progressivament va mostrant el vessant humà dels personatges, des del del mateix papa al de Voiello, perfilat en un inici a imatge i semblança de l'Andreotti que Sorrentino ja va retratar a Il divo i cada cop més entranyable en la seva devoció gairebé herètica per Maradona.
El director de La gran bellesa no renuncia a cap tret del seu estil en el seu traspàs a la televisió: la tendència surrealista, els apunts inesperats (el cangur passejant pels jardins...), els clips postmoderns (el papa emprovant-se la tiara, símbol del poder preconciliar, al ritme de Sexy and I know it de LMFAO), l'eclèctica banda sonora... tot és sorrentinià a The young pope.
Entre els molts detalls d'aquesta sèrie coproduïda per la Sky italiana (responsable també de Gomorra), HBO i Canal+, amb participació de la catalana Mediapro (la quota espanyola l'encarna Javier Cámara com el capellà bonifaci), mereix una ovació especial la samarreta amb què dorm la germana Mary. Hi diu: “I'm a virgin. But this is and old shirt”.
+ Detalls
The young pope
De Paolo Sorrentino
Per a HBO