Un dels fenòmens audiovisuals més delirants d’aquesta setmana als Estats Units ha sigut el judici que ha portat l’actriu Gwyneth Paltrow als tribunals. El febrer del 2016 va estar involucrada en un accident d’esquí a les pistes de Deer Valley Resort, a Utah. L’altre implicat, un optometrista jubilat de 76 anys, la va demandar tres anys després per les lesions que va patir: una commoció cerebral, quatre costelles trencades i danys mentals i emocionals. Les versions de l’un i de l’altre són contradictòries. Paltrow assegura que va ser l’home qui va col·lisionar contra ella per darrere, fins al punt que va creure que estava sent víctima d’un assetjament. Després, veient que havia estat involuntari, va assegurar-se que l’home estava bé i ell li va demanar disculpes. L’optometrista, en canvi, diu que l’actriu es va distreure i que va xocar contra ell, i que va fugir i es va desentendre del seu estat de salut.
El judici es va acabar dijous amb les declaracions finals perquè el jurat deliberi. El procés ha sigut públic i intensament mediàtic. S’ha retransmès per televisió, en els canals temàtics Court TV i Law & Crime, i a través de YouTube s’ha pogut seguir arreu del món.
L’estilisme de l’actriu és el que ha creat més expectatives. Les seves aparicions han sigut d’una elegància exquisida i molt observada per les càmeres. Els analistes ho han batejat com a “chic neutral courtroom ensambles”, conjunts elegants neutres per a la sala d’audiències. Ha lluït grans marques de roba –també de la seva pròpia firma–, complements de bosses, sabates, joieria, ulleres i, fins i tot, articles d’escriptori com una llibreta valorada en 250 dòlars. Ha creat tendència, ha fet el judici més mediàtic i ha estat exhaustivament analitzada a les edicions digitals de les revistes de moda. Paltrow ha aprofitat la plataforma per treure partit al seu rol d’influencer.
L’entorn de la sala era molt més tronat i caòtic que a les pel·lícules, on les sales tenen més solera. Els rituals del judici s’han ajustat al que hem vist en desenes de sèries d’advocats nord-americanes amb dues diferències flagrants. La realitat perd, però, la intensitat dramàtica de la ficció. Potser el més singular és veure una actriu de Hollywood convertida en un personatge més en l’escenificació judicial i amb actitud molt més freda i distant del que és una interpretació cinematogràfica.
El millor de la realització han sigut, sens dubte, els plans dels advocats de la defensa i l’acusació. Per una raó molt simple: de fons, incloïen el públic de la sala. A mesura que han passat els dies, el realitzador s’ha familiaritzat amb alguns dels anònims assistents. I això fins i tot li ha permès incloure un subtil running gag. A cada sessió ha detectat el mateix home de cabells blancs i bigoti prominent que, dia rere dia, s’ha adormit veient el judici. Dijous ja li dedicava un primer pla i tot mentre feia la capcinada. La resta dels espectadors han esdevingut el mirall dels que ho observaven des de casa. Les seves expressions d’incredulitat, burla, perplexitat o sospita proporcionaven l’anàlisi perfecta de l’espectacle que estàvem veient.
