Una guerra entre dues concepcions de la comunicació

El professor Josep Gifreu ha endreçat tot el que ha passat en els sis primers mesos des de la invasió russa al llibre Ucraïna: la guerra pel relat, editat per Saldonar. L'objectiu del volum no és imposar una tesi, sinó mirar amb perspectiva quines són les derivades comunicatives del conflicte. Amb el Vietnam parlàvem de fotoperiodisme, amb el Golf de la guerra en directe amb imatges de videojoc, i aquest és, sens dubte, el conflicte de les xarxes socials i la desinformació. La propaganda bèl·lica existeix des que Caín va esgrimir els seus motius per justificar llevar-li la vida a Abel, però mai com fins ara es podien fabricar intoxicacions a tan gran escala i amb efectes immediats.

La mirada ampla sobre aquesta guerra li permet a Gifreu mostrar com hi ha dos grans sistemes en xoc frontal. D'una banda, el rus, amb un ferri control dels mitjans de comunicació i la televisió com a eix central, pensant sobretot en el control de l’estat d’ànim del país. De l'altra, l'ucraïnès, àgil i digital, i marcat per la transparència. (O il·lusió de transparència, afegeixo jo: per molta solidaritat que ens motivi el país envaït, també ells han alimentat narratives inexactes o directament inventades). Tot això mentre els mitjans del bloc occidental feien costat també sense embuts a la causa ucraïnesa. Espero que el professor Gifreu em perdoni la insolència de posar-li deures: m’encantaria llegir un llibre amb la seva lúcida mirada sobre els sacrificis que ha fet el periodisme a Europa i als Estats Units per tal de prestar aquest suport. La defensa del model que encarna la llibertat, inclosa la d’expressió, ha incorregut en no poques incongruències, vetos i censures. Consignar-les seria la manera de demostrar que, fins i tot amb errades i imperfeccions, el sistema polític democràtic és –per dir-ho a la tòpica manera– el menys dolent de tots.