Carol Guzy: "La guerra d'Ucraïna és molt més perillosa que altres guerres que he conegut"

KhàrkivCarol Guzy (Bethlehem, Pennsilvània, 1956) és una llegenda del fotoperiodisme. És l’única periodista que ha guanyat quatre vegades el premi Pulitzer (1986, 1995, 2000 i 2011). Les seves fotografies de la guerra a Ucraïna han sigut portada de mitjans d’arreu del món. Fins i tot el president ucraïnès Volodímir Zelensky les ha reproduït a les seves xarxes socials. Parlem amb Carol Guzy a Khàrkiv, al nord-est d’Ucraïna. Una conversa en què s’emociona quan parla del patiment de la població civil.

¿Com és la fotografia d’aquesta guerra a Ucraïna?

— És impossible descriure aquesta guerra només amb una imatge. Tot Ucraïna és un front de guerra. La meva feina consisteix en mostrar la crisi humanitària. Intento mostrar la cara humana d’aquest conflicte perquè les víctimes són persones normals. No només combatents. Aquí a Khàrkiv hi ha atacs constants contra objectius civils. Es bombardegen parcs quan hi ha gent passejant. Això no és una guerra. És terrorisme. 

Quan fas una fotografia, què vols captar?

— Vull que els espectadors empatitzin amb el que passa aquí. Penso que el meu paper és reflectir el malson d’aquesta guerra en les cares de la gent. Com el d’una àvia que viu al soterrani d’una casa durant tres mesos o d’una mare que enterra el seu fill mort per un tanc rus. Intento captar l’esperit de la gent. Un esperit increïble de resiliència i afabilitat. Ucraïna és un país increïble, amb una gent increïble, i la tristesa de veure aquest patiment és molt gran. Ara veig un increment constant de la violència i el patiment de la gent. Massa civils, dones, nens, gent gran... [la Carol s’atura i s’emociona]. Veure això em trenca el cor. És molt difícil no estimar la gent d’Ucraïna. Espero que trobin la pau aviat.

Tot i així, desviem la mirada del patiment amb molta facilitat.

— La realitat aquí és molt pitjor del que algú assegut a casa seva podria pensar veient les fotografies de la guerra. Si les imatges són molt dures sempre ho advertim als lectors per no ferir la seva sensibilitat. Perquè no continuïn mirant. Penso que és un repte no mirar cap a un altre costat. Com a periodistes, no podem apartar la mirada. El món tampoc pot deixar de mirar el que passa aquí.

Ets una pionera del fotoperiodisme. ¿Penses que les dones corresponsals de guerra teniu una perspectiva diferent de la dels homes?

— Quan jo vaig començar, aquesta era una professió d’homes, però és increïble com han canviat les coses en quaranta anys. Ara hi ha moltes dones que es dediquen al periodisme. La perspectiva femenina és diferent de la masculina. També ho és l’espanyola, si la comparem amb la nord-americana. Totes les perspectives són necessàries. Són peces d’un mateix puzle. També és important escoltar les veus dels fotògrafs i els periodistes d’Ucraïna perquè aquest és el seu país. Estic fent un llibre en col·laboració amb altres periodistes i hi vull incloure fotògrafs ucraïnesos, sobretot dones. Perquè les dones treballen de valent i em recorden els meus inicis. És una cosa de la qual estic molt orgullosa.

En els últims quaranta anys has estat a gairebé tots els conflictes del món. Quines diferencies i similituds hi trobes amb la guerra a Ucraïna?

— Hi ha moltes similituds. A tots aquests llocs et preguntes el mateix: ¿quan deixarà de crear tant de patiment l'ésser humà? Els últims tres mesos he estat en situacions molt difícils i sempre la gent em dona les gràcies per estar aquí fent la meva feina. ¿Saps quantes persones m’han agraït al llarg de la meva vida la meva feina com a periodista? Als Estats Units diuen que som els enemics del poble! Tinc el privilegi de ser aquí explicant el que passa i penso que estic vivint un moment històric. Cada petit moment que documentem forma part de la història i és molt important documentar la veritat de cada moment.

Des de la perspectiva que et donen els anys i l’experiència, ¿com veus els joves periodistes que et trobes aquí?

— Aquesta guerra és molt perillosa. Molt més perillosa que altres guerres que he conegut. Jo recomano als joves periodistes que no vagin al front si no estan ben preparats, perquè no és un joc. Soc conscient que els joves volen experiències, però venir a la guerra només per fer currículum i tenir un dossier és massa perillós. Penso que el més important és seguir una bona història. Aquí hi ha milions de bones històries sense necessitat d’anar a front.

A Ucraïna veiem que es fa molt ús de les xarxes socials per transmetre i rebre informació. I sobre el terreny, veiem una generació d’influencers de guerra. Com ho veus?

— Tota aquesta gent amb telèfons mòbils que pretenen fer periodisme són un perill perquè els periodistes, com a mínim, intentem ser precisos i rigorosos. Aquesta mena de periodisme a les xarxes socials, on qualsevol deixa anar la seva opinió sense contrastar, només incrementa el risc de crear confusió en l’opinió pública mundial. La propaganda és a tot arreu. Però també penso que el públic en general no fa distinció entre el periodisme real i el que es publica a les xarxes socials. I això també és un perill.