El 'hub' audiovisual català: l'hora de triar

Amb una inversió pública i privada de 450 milions d’euros, el Catalunya Media City de les Tres Xemeneies pot ser un artefacte ambiciós que ajudi l’audiovisual català a fer-se un lloc, encara que sigui modest, en el panorama global. Però després de parlar amb gent del sector i polítics detecto que encara hi ha massa incerteses i, sobretot, disjuntives. Esmento les tres que em semblen més rellevants.

1. Ferro o talent? Algunes de les empreses posen l’accent en la construcció de grans platós que atreguin rodatges internacionals. D’altres creuen que la clau de tot plegat és la innovació i la formació: crear bons tècnics de perfils diversos i digitals.
2. En català o en castellà (o en anglès)? Algunes veus creuen que n’hi ha prou amb generar molta activitat del sector a Catalunya perquè, de manera natural, part d’aquests projectes acabin sent en català. Altres critiquen aquesta visió i temen que el resultat sigui un sector industrial potent, però quasi exclusivament en castellà (o anglès), que per alguna cosa és una llengua global i juga amb avantatge. El lligam entre el creixement econòmic i l’enfortiment del català, ara per ara, és un acte de fe. Cal concretar quines polítiques asseguren la vessant lingüística de tot plegat.
3. Petits o grans? El sector té una estructura molt atomitzada, amb una gran empresa (MediaPro) algunes de mitjanes (com Lavínia o Minoria Absoluta) i una gran base que no arriben als 3 milions de facturació i tenen una estructura mínima, a banda de la que contracten en funció dels projectes que poden tirar endavant.

No són pas els únics interrogants. També caldria aclarir quin paper fa la Corporació en aquesta jugada. O si el famós paper motor de l'audiovisual del país l'ha de seguir jugant en solitari o l'ha de començar a descarregar en aquesta altra infraestructura. L'any vinent servirà per aclarir aquestes incerteses. Des de Cultura, comprensiblement, es voldria que aquestes disjuntives no ho fossin i que es pogués ajudar tot tipus d'empreses, amb sentit cultural i industrial al mateix temps, i alhora atraient les plataformes mentre es desenvolupa el planter propi. No m'atreveixo a dir que no es pugui fer tot, sense renúncies, però em fa por que no aparegui en qualsevol moment en Rafeques per dir-nos que no es pot matar tot el que és gras. Caldrà triar perquè, sovint, voler acontentar tothom acaba no fent feliç a ningú. I aquest és un projecte prou vital perquè assegurem la tirada. Ens hi juguem massa per no afinar el tret.

La meva aposta personal és talent (més estratègic que el ferro, el 2022), amb reserva específica de recursos per al català (el lliure mercat sense més porta a l'esclafament de la llengua) i un plantejament que afavoreixi la col·laboració i el creixement en un país massa de capelletes per a l'escenari global. Però l'important és que empreses i administracions trobin el mix ideal.