Josep Vicent Frechina: "Les administracions, en general, no són de fiar"

MassalfassarEntrevistem Josep Vicent Frechina. Activista, divulgador i crític musical valencià. És també coordinador de Caramella, l'única revista sobre cultura popular dels Països Catalans. Fundada per les entitats Carrutxa, Tramús i Solc, enguany compleix 25 anys, tota una fita per a un projecte "autogestionat i independent" de clara vocació social.

Com es va gestar Caramella?

— Quan naix la revista era un moment d'efervescència en el qual s'estava revertint aquella visió rància i folklorista de la cultura popular i agafava força una mirada com a eina d'articulació social i de contrapoder. Passada la Transició, s'estaven recuperant moltes festes, retrobant els repertoris musicals tradicionals, posant en valor elements de l'arquitectura, la gastronomia... Era una injecció d'autoestima i volíem explicar tot això.

Quina és la salut de la publicació?

— Sempre ha sigut vulnerable perquè l'estructura depèn d'unes persones que treballem des del voluntariat. El consell de redacció som cinc persones, després hi ha una vintena de col·laboradors assidus i un centenar de bastant habituals. Arribem a l'aniversari millor que mai. Hem deixat els números rojos per primera vegada des dels darrers vint anys, perquè sempre havíem arrossegat un deute. Això ens permet plantejar-nos el projecte d'una forma més ambiciosa i reprendre una col·lecció de llibres, fer presentacions a tot el territori...

No paguen pels continguts?

— Això és una cosa que sempre m'ha generat contradiccions perquè soc dels que creuen que la feina s'ha de pagar. Però ho hem fet sempre des de l'activisme.

Estan bé econòmicament, però al mateix temps fan una crida per aconseguir més subscriptors. Diuen que volen tallar amb la dependència de les administracions.

— Les administracions, en general, no són de fiar, no són un recurs del qual pugues dependre per a sobreviure perquè, de vegades, no estan on han d'estar. Tenim l'exemple ara del País Valencià. Volem dependre de la gent que creu en el projecte. Després, totes les subvencions que vinguen que siguen per a tindre més qualitat. Si arribéssem a aconseguir una seixantena de subscriptors més, asseguraríem l'autonomia econòmica de la revista.

La revista no es troba als quioscs, sinó a una trentena de llibreries i per subscripció. La subscripció funciona?

— Per sostindre un projecte com el nostre sí, si és més ambiciós és difícil perquè la societat culturalment està molt segmentada i aconseguir subscripcions massives pot ser molt complicat. Per a nosaltres, el problema és com arribem a eixa persona que li pot interessar Caramella i que no la coneix. Amb cada presentació aconseguim dos o tres subscriptors de persones que no coneixien la revista.

Capten subscriptors joves?

— Quan fem les campanyes sí que se subscriu gent de menys de 35 anys, però és una gent que només se subscriu quan se sent interpel·lada. Has d'anar a buscar-los. El paper no és una cosa que haja trencat completament amb la nova generació.

Quina és la salut de les revistes en català?

— Hem passat una crisi evident i han tancat moltes. N'hi ha d'altres que estan contra les cordes. N'hi ha moltes que viuen del boom editorial que va haver-hi fa 30 anys i que mantenen els subscriptors d'aleshores. Les revistes de paper estem en una època de garbellat. Les que van passant el filtre són les que acomoden les ambicions a la realitat o les que aconsegueixen un suport institucional important, perquè ara hi ha més ajudes.

Formen part de la plataforma IQuiosc. Què els aporta?

— Tinc la sensació que les subscripcions digitals no funcionen molt per a les revistes. Si la revista existeix en paper, jo ho veig com una forma absolutament complementària. Crec que en la subscripció digital encara no s'ha trobat el model i quin preu està disposat a pagar el lector.

¿Una fórmula podria ser una tarifa per diverses publicacions?

— El públic ara està en la fase de subscriure's a un diari perquè vol rebre la informació d'eixe diari per raons polítiques i ideològiques. No veig el nínxol de públic que podria subscriure's a moltes coses.

No s'han integrat en cap altre mitjà.

— Al principi vam plantejar fer una cosa amb Enderrock segons la qual podíem ser un suplement cada cert temps, però no va quallar. Ha sigut l'única vegada que ens ho hem plantejat. El problema en este tipus d'aliances és la col·lisió entre els interessos empresarials i la nostra forma de funcionar associativa.

Què demanaria a les administracions?

— El repartiment dels ingressos publicitaris [campanyes institucionals] es basa en criteris absolutament demencials: afinitats polítiques en molts casos, nombres de lectors digitals que estan artificialment o algorítmicament unflats... Caldria fer una anàlisi sobre quines són les publicacions estratègiques pel tema que tracten o pel paper articulador que tenen.

Els han traslladat aquesta crítica?

— Hem traslladat la quantitat de traves burocràtiques que hi ha a l'hora de justificar una subvenció. Per al món associatiu les subvencions poden ser fins i tot lesives perquè obliguen a fer la despesa abans de rebre els fons, i moltes vegades han de recórrer a crèdits.

Tenen un preu molt barat: dos números a l'any per 18 euros. Per què, així i tot, costa?

— Això ens preguntem nosaltres. Supose que la gent s'ha acostumat a la cultura gratuïta.