Grisú, la tragèdia que desconeixíem

Dimarts el Sense ficció ens descobria una tragèdia que la majoria dels espectadors ignoràvem. Sorprèn per la dimensió del cas. Trenta treballadors van morir al Berguedà en l’accident més greu de la mineria espanyola dels últims 75 anys. Va passar dues setmanes abans que morís Franco, i les negligències en la seguretat de la mina van conduir a un silenci forçat.

Grisú, la tragèdia de Fígols recupera el cas cinquanta anys després i torna la veu a les víctimes. Fa aflorar el dolor, els records i les imatges que s’havien guardat per a la intimitat de les famílies que ho van patir. L’escena en què participen les viudes i els fills recordant el dia de la desgràcia és commovedora i catàrtica. La posada en escena en cercle, com en una sessió de teràpia grupal, és encertadíssima. La distribució de l’espai posa les víctimes al centre, parlen entre elles i comparteixen l’aflicció, gairebé com un procés aliè al fet televisiu. Corprèn veure encara l’aflicció que hi ha al darrere malgrat que hagi passat mig segle. “Recordo la tristesa que hi havia a casa”, expressa emocionada la filla d’una víctima mortal. No és només l’absència del pare. És el desconsol i la pena amb què es continuava vivint després. Un dol mal paït. Més enllà de la tragèdia d’aquell 3 de novembre del 1975, és el turment que queda per sempre davant la injustícia i la impotència. I això el documental ho reflecteix molt bé. Alguns dels testimonis són entrevistats enmig de les runes d’aquella antiga mina de grisú. El deteriorament de l’espai, aquell lloc inhòspit, contribueix a potenciar aquest context emocional i el pas del temps.

Està molt bé la manera com el documental, més que atribuir-se el procés d’investigació, prefereix mostrar com les mateixes víctimes, els fills de dos miners que van morir en la tragèdia, duen a terme la recerca. Aquesta “investigació amateur”, feta des del cor, potencia el valor de les troballes. El moment en què recuperen la carta que va escriure un treballador de la mina al ministre d’aleshores advertint-lo de la manca de seguretat de les instal·lacions és un dels grans moments del documental. Amb tot, el guió força una mica la idea del misteri sobre l’origen de l’accident que tampoc és tan desconegut. “Cinquanta anys després no se saben les causes”, ens diuen, però ben al principi un dels testimonis ja ens exposa la teoria que resultarà més plausible: la concentració de gas grisú durant un cap de setmana llarg que esclata amb una guspira elèctrica. A partir de la segona meitat del documental, la narrativa està excessivament dilatada i la història es reitera.

Però el documental és clau per contribuir a la memòria de país. És important que aquestes històries es coneguin. I, a més, permet rescabalar les víctimes, almenys emocionalment. El fet que la televisió parli del seu dolor i de la injustícia, que hi hagi un reconeixement públic de la seva desgràcia, serveix per validar els seus sentiments i atorgar respecte i dignitat als morts. No estalvia la tristesa, però dona més pau per conviure-hi.