Gravar o no gravar: aquesta és la qüestió

Quan dirigia la revista Benzina, vaig entrevistar l’Empar Moliner i va relatar el desastre de ser entrevistada sense gravadora per algú de qui no en revelava la identitat. En el número següent, el col·laborador Enric Vila desvelava a la seva columna que era ell qui havia acudit armat només de llibreta i bolígraf. L'intercanvi de retrets, i insults, va ser poc edificant, però entretingut. Una entrevista recent de La Contra de La Vanguardia amb Risto Mejide m’ha fet pensar en aquesta vella discussió. El presentador en va quedar content, però al seu Instagram no va poder evitar escriure: “Si detecteu alguna pífia és perquè l’entrevistador es nega a gravar les entrevistes i, com que ho transcriu tot de memòria, acabes canviant-li el nom als Steinway & Sons, aficionant-te de cop a la natació o donant-li deu anys més de vida a Johann Sebastian Bach”.

Em declaro fervent defensor de la gravadora: ja que converteixes l’entrevistat en esclau de les seves paraules, que almenys siguin realment les seves. Ara bé, només cal veure l’èxit de La Contra –un quart de segle de permanència– per entendre que el públic compra també l’altra opció. La meva principal objecció a aquest model és que els convidats, siguin premis Nobel o venguin locions contra l’alopècia, acaben parlant igual sobre el paper: amb la veu de l’entrevistador. Però funcionen molt bé com a retrats al vol de personatges, encara que els traços amb carbonet de l’autor quedin a la vista. Acabo l’article recomanant un llibre que representa l’extrem contrari: Si la memòria no ens falla és una conversa entre Quim Monzó i Sergi Pàmies editada per Julià Guillamon on es transcriu tot el més literal possible, amb les redundàncies típiques de l’oralitat, excursos, girs i vacil·lacions. Hi ha moments embullats, però aconsegueix que els sonin a través de les paraules impreses. En una entrevista, no concebo encert més gran.