La grandeur era això. París aspirava a la capitalitat del món i ho va aconseguir convertint la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics en un espectacle televisiu de cinc hores de durada farcit d’al·legories històriques i símbols d’identitat. El Sena va esdevenir el quilòmetre zero de la cultura, amb els excessos de l’orgull francès. El director artístic Thomas Jolly va ampliar horitzons fugint de les coreografies robòtiques tradicionals limitades dins d’un estadi, superades a aquestes altures pels espectacles anuals de la Superbowl. Va convertir París en la zona de joc proposant la ciutat com a espai de fair play per a tothom, en una desfilada tàntrica, potser massa i tot. Les delegacions repartides en un catàleg de bateaux mouches van convertir l’espectador en un turista més. Mentrestant, un relat paral·lel de personatges, iconografia i grans esdeveniments es posava en marxa mentre un individu misteriós transportava la torxa pels terrats fent parkour. Els comentaristes de la televisió francesa, tot i l’alegria del moment, van mantenir sempre una joia continguda sense excessos ni escarafalls. És obvi que la cerimònia va ser un repertori de clixés, però també que Jolly va saber explicar circumstàncies del país que anaven més enllà del tòpic, furgant en conflictes generacionals, lingüístics i socials. Va ampliar els principis de llibertat, igualtat i fraternitat al considerar la diversitat, l’esportivitat, la solidaritat i tants altres valors que ara retraten una societat molt més complexa. Va saber anar del més antic al més modern sense por. Els Jocs Olímpics eren una bona excusa per recuperar l’esperit revolucionari del segle XVIII. Un bon moment per reivindicar i transgredir. També en la posada en escena i la manera d’ensenyar-ho al món. Un tràveling constant amb desenes de càmeres enmig del riu.
Lady Gaga va homenatjar el cabaret i el music hall (malgrat el lamentable paper de les ballarines de cancan del Moulin Rouge). La combinació d’Aya Nakamura i la Guàrdia Republicana, amb la banda de l’exèrcit francès sortint de l’Institut Francès no era només un espectacle musical sinó parlar de l’evolució de la llengua. La Marsellesa amb la soprano vestida com la Marianne, el pont de Debilly transformat en un gran banquet per reivindicar la moda i la gastronomia. Espectacular la Conciergerie, l’antiga presó annexa del palau reial, per fer referència a la Revolució Francesa, a ritme de heavy metal i un esclat de sang preciós, amb Maria Antonieta cantant amb el cap a la mà. Els Miserables, la Carmen de Bizet, Jules Verne, el Petit Príncep, la Gioconda, el daft punk, les grans figures femenines de la història, les rates, els croissants, el rap, les batalles, l’amor i la llum. Fins i tot els personatges dels quadres del Louvre van voler abocar-se als balcons per veure la desfilada. El globus aerostàtic segurament no és el peveter més bonic, però recordava el primer enlairament a París. El cop d’efecte emocional el va aconseguir Céline Dion no només per rememorar Édith Piaf sinó reapareixent artísticament malgrat la seva malaltia. El cavall platejat galopant per l’aigua va ser poètic i transcendirà com a imatge. En els parlaments oficials va ser inoportú que als representants del Comitè Olímpic els aguantessin el paraigua en una tarda on es va mullar tothom. L’homenatge a Filippo Grandi va tallar el fil conductor emocional. L’orgasme final va arribar amb l’ejaculació lumínica de la Torre Eiffel, en un devessall de rajos en totes direccions.
La pluja, l’únic que no es podia controlar, va deslluir la festa, però en alguns moments també la va fer més èpica. En l’era que tot pot ser digital i artificial, el més bonic d’aquest gran espectacle és que tot era real.
