Kike García: "El gran tabú d’Espanya no és la Corona, sinó la Setmana Santa"

BarcelonaKike García i Xavi Puig es van conèixer a la Facultat de Filosofia i, junts, van fundar l'any 2009 el diari satíric El Mundo Today, cèlebre per les seves informacions falses però esmoladíssimes, d'aquelles que contenen no pas poques veritats tot i la façana humorística. El seu últim llibre és Mejor no bromear con esto, on recullen els moments més delicats de la seva singladura.

Una quinzena d’amenaces de demanda... ¿Treballar a El Mundo Today és una activitat de risc?

— No són tantes! Ens passa un cop l’any, com a molt, però suposo que si les poses totes l’una al costat de l’altra es veu diferent. Rebre’n una ja és molt, eh? Però El Mundo Today és una marca coneguda, que tothom sap que fem bromes: ni desinformem ni difamem.

Com reaccioneu quan arriba un simpàtic burofax?

— Depèn de la veterania... La primera demanda que vam rebre va ser de Panini, per publicar que treien un àlbum de cromos amb els delinqüents més buscats. Ens exigien 50.000 euros! Aleshores ens vam espantar, però si ara rebem una demanda de 50.000 euros, tenim diners a l’empresa per parar el cop. Bé, dic empresa però som dos autònoms... diners meus, vaja. Hi ha una reserva que no considero meva, sinó de l’empresa. Si ens multessin, els pagaríem i faríem una campanya per tal de recuperar-los.

Com va acabar el pols amb Panini?

— Vam haver de contractar un advocat i la resposta va ser tan contundent que Panini es va oferir a retirar la demanda, cosa gens habitual.

Doncs sí: un cop presentada i pagats els advocats, l’empresa no hi té gaire a perdre.

— Exacte. Però nosaltres vam acceptar la retirada. Podríem haver anat a judici, guanyar-lo i recuperar la pasta gastada en advocats. En comèdia estàs sempre molt desprotegit: depens del sentit de l’humor que tingui el jutge que et toqui. Els advocats et recomanen que encara que tinguis raó, acceptis la retirada o una conciliació. Només que s’admeti a tràmit ja perds diners: de 5.000 o 6.000 euros.

Aquesta és una forma més de censura: l’amenaça judicial.

— Sí, en el moment en què a una marca o a una persona amb més poder econòmic que tu li surt relativament gratis plantejar-te la demanda. I qualsevol persona que no hi estigui acostumada s’espanta. A El Mundo Today hem après a viure amb la possibilitat d’una demanda.

Sou valents... o inconscients?

— És que, al final, no ha passat res greu! Potser si haguéssim perdut diners contra Panini o Mariló Montero ja no seríem tan valents. Quan un acudit ens fa gràcia... doncs tirem endavant. Valentia? No ho sé: diria que és només estimar les coses que fas. I que penso que a El Mundo Today no som especialment barroers o cruels. Tot i que el fet que un acudit sigui de més bon gust o més mal gust no hauria de ser determinant per garantir la seva legalitat.

Amb els anys, heu anat fent més humor polític. ¿Va ser difícil narrar amb perspectiva de comèdia el Procés?

— Crec que vam fer molt bona feina. El Xavi i jo som catalans no independentistes, però sí que entenem la problemàtica. I vam poder fer humor del tema des del coneixement. Rebíem tants atacs com felicitacions, però jo no voldria anar de víctima perquè El Mundo Today és en general una marca molt estimada. I tampoc no voldria semblar equidistant: vam ser molt més durs amb l’estat espanyol que amb el processisme, bàsicament perquè uns van cometre actes de violència i els altres no. I vam retratar molt bé el cansament de part de la població catalana, independentista o no, de la intensitat amb què es van viure aquells dies, on cada cinc minuts hi havia un esdeveniment que havia de ser històric.

La comèdia, per definició, posa en perspectiva les coses.

— Per al Xavi i per a mi, que no som de sortir al carrer –no per mandra sinó per timidesa o covardia– sí que va ser una eina que ens desestressava molt. I mai hem tingut la pressió d’haver de fer un tema perquè la gent ens els demanava. Sabem que estem fent comèdia. I la comèdia no és important. El que fa El Mundo Today no és important. Però a vegades tens ganes de cridar, com el mem aquell de l’avi d’Els Simpson. I resulta que tinc una web des d’on fer-ho.

¿El tòpic aquell de l’humor necessari no va amb tu?

— He estat escèptic amb la cosa grandiloqüent dels humoristes que fan sàtira i creuen que el que publiquen pot condicionar l’opinió de molta gent. Però després penses: si m’han amenaçat quinze vegades, potser no és tan inofensiu el que faig. I si les dictadures el primer que fan és prohibir els acudits sobre el dictador, potser no és tan inofensiu.

¿Ens ofenem més ara que fa quinze anys?

— A mi em sembla que la frase aquesta “això està pitjor que mai” la diem sempre, no ja en l’humor, sinó per parlar del món. Però és cert que cada vegada em fa la sensació que és més veritat!

¿Estem més crispats, potser?

— No sé si hi ha més crispació ara que abans. Quan vam començar podies frivolitzar amb el feixisme, o tenir un personatge tipus Torrente, que feia acudits masclistes o homòfobs que tothom entenia que era part del personatge, i dits en clau d’humor. Però ara és més complicat fer-ho, perquè ja no és una paròdia: hi ha personatges així! Que abans ja hi eren sempre, però no eren tan visibles. No hi havia un partit tan caricaturesc com Vox.

El poder ha après que una de les millors maneres d’actuar contra un acudit és precisament considerar-lo des de la literalitat.

— Sí, exacte! Això passa. De vegades ho fa també l’esquerra. Malgrat tot, no se m’acuden gaires coses que pogués publicar fa quinze anys i ara no. Alguns acudits els guardem al calaix perquè no són gaire bons o no ens fan prou gràcia.

Al llibre sí que expliqueu que un titular com “Alliberen dues feministes que s’havien quedat enredades per les aixelles” segurament ara no el faríeu.

— Esclar! Aquesta notícia, que no em sembla especialment cruel ni negativa, caricaturitzava el moviment. Però el feminisme fa molt de temps que fa molta molta pedagogia a les xarxes i ara seria un error fer un acudit sobre un moviment tan important a partir d’un fet tan tangencial. Jo he millorat com a persona i com a humorista. I, com a societat, també hem millorat. Està bé dir que els acudits de fa quinze anys ara no els faries, però el podria publicar avui i no passaria res.

L’esquerra ha perdut la capacitat de riure’s d’ella mateixa?

— Osti... no sabria dir-te.

Jo tampoc, eh? Però per això vull escoltar-te.

— El poder, a Espanya, el té la dreta. La censura institucional continua en mans de la dreta: el poder judicial, l’Església. Si l’esquerra té ara la pell més fina, em falta perspectiva per dir-t’ho. Però és cert que la societat està més vigilant. El cas és que pràcticament no hi ha sàtira de dretes i la que hi ha és dolentíssima, quasi sempre. La sàtira generalment ataca l’statu quo i posa en qüestió els prejudicis, que estan vinculats a la manera com són les coses ara mateix; per tant, a les institucions i les autoritats.

¿Us fa por que un acudit mal orientat us comporti la cancel·lació?

— No: tenim quinze anys d’història amb 10.000 articles publicats i la gent és molt generosa. No som màquines: si demà publiquéssim un article equivocat... la gent no et guillotina per un sol acudit d’entre deu mil.

Quan coleu un gol a un mitjà seriós i us repica una notícia inventada, ¿és la més gran satisfacció?

— No sé si és la més gran, però sí que fa il·lusió. Ja no passa gaire, però! Som massa coneguts. Ara bé, mai ha sigut aquesta la nostra intenció. Nosaltres sempre hem intentat trobar la complicitat amb els lectors i que tots juguem en aquest món fictici que creem. Quan ha passat és un caramelet que, de tant en tant, ens dona el destí. Si volguéssim desinformar o fer bromes als mitjans seriosos, seríem molt menys divertits i buscaríem coses més versemblants.

Parlem de religió a partir d’aquest titular vostre: “Al·là és la polla”.

— El vam escriure des de casa el dia dels assassinats múltiples a Charlie Hebdo, que ens va tocar molt de prop a nivell psicològic. Era inevitable pensar: això ens podria passar a nosaltres.

Sembla una resposta a allò que es diu quan es fa humor contra el catolicisme: “Amb Mahoma no hi ha ous”.

— Però en aquest cas no hi va haver encara aquesta reflexió. Darrere d’aquell article només hi havia por. Por i empatia. Està redactat des de la perspectiva d’una persona a qui l’estan apuntant amb un kalàixnikov i li dicten el text. El problema és que en català i en castellà s’entén perfectament que "la polla" vol dir que és la rehòstia. Però el van traduir en anglès com a Allah is a dick, que és directament un insult. Semblava una provocació i no ho era! Però és cert que, de vegades, el fem servir quan ens diuen això de Mahoma i els ous.

¿Rebeu moltes queixes per ficar-vos amb la religió?

— El gran tabú d’Espanya, el que més indigna certes persones, més que la Corona, més que altres temes delicats, és la Setmana Santa, sobretot si menciones ninots concrets. Si parles de la Mare de Déu en general, potser cola. Però si n'esmentes una en concret...

Que l'hi diguin a l’Està passant.

— Sí! Quan vaig veure l’esquetx a Twitter, pràcticament en directe, era amb la meva parella, l'Abi, i vaig dir "demanda!". "No, home, no", va dir ella. "Sí, demanda, i l’acceptaran". Perquè el que estan fent és il·legal, perquè, efectivament, existeix el delicte de blasfèmia a la Constitució. Que diria que Espanya és l’únic país d’Europa que el té. I és immoral que existeixi, esclar. Anacrònic total. Quina enveja! A mi els Advocats Cristians no m’han demandat mai. Tenim humor de qüestions de l’islam, però la meva cultura és catòlica, i la que m’afecta a nivell personal, social i judicial és la catòlica, i per tant és de la que jo parlaré.

Al món anglosaxó és habitual fer humor amb les marques. Aquí, no. En això, sou pioners.

— Doncs una mica, sí. Si agafes El Jueves, quan parlen de Movistar posen Timostar o Vomistar. Però això no és culpa dels humoristes d’El Jueves, o de qualsevol programa de televisió... És que els clients dels mitjans de comunicació no són els espectadors, sinó les marques. I les marques sí que estan molt acostumades a trucar per telèfon i dir "això, no". Nosaltres som independents. Però aleshores penses que quan fas una broma de Securitas Direct et diuen que posis “una marca de seguretat”, què passa quan no és un acudit sinó que és matèria d’un informatiu? Securitas Direct o Prosegur, que són anunciants importantíssims a les ràdios, per exemple.

És dessacralitzar l’economia, també.

— És important perquè, al final, una política de preus d’Apple, Ikea, Vodafone o Iberdrola determina tant la meva vida com una nova normativa del govern d’Espanya. Determinen com visc, si visc bé o malament. Les he de poder mencionar i fer-ne sàtira. Són l’autoritat.

Ja que parlem de marques i de la dreta, aquest titular vostre: “Movistar+ retira del seu catàleg A dos metros bajo tierra per si pot ofendre Ortega Lara”.

— Sí, això va ser per aquell monòleg de l’Iggy Rubín al programa del Buenafuente, que no va agradar a Movistar+ i de fet el van treure del catàleg. Vam publicar això quan encara teníem una col·laboració amb Movistar+ i ens van fer saber que no havia agradat, però van seguir amb la col·laboració. Van entendre, esclar, que era millor no fer més sang. I quan va acabar el contracte sí que va sorgir el tema i aleshores vaig explicar a Twitter que ens havien prohibit explícitament mencionar la casa reial i Vox.

La tele és el mitjà que paga més bé, però que us estimeu més no col·laborar-hi, dieu. Per què?

— No només per una qüestió de censura, sinó també per estil de vida. Nosaltres ens prenem seriosament la nostra feina, però sabem que el que fem no és tan important. I quan vas a la tele, encara que vagis de convidat a una entrevista, està tothom molt nerviós, perds molt temps, la gent treballa amb por i amb pressa... Aquesta pressió no ens agrada, perquè ens falta molt l’esperit lúdic, que és el nostre motor. Ens podem permetre seguir amb El Mundo Today des de casa i treballant per als més de 3.000 subscriptors que tenim. Aquest és el nostre model de negoci.

¿El secret de la vostra permanència és no haver perdut mai les ganes de jugar?

— A veure, el secret empresarial ha sigut la precarietat. Som una empresa molt petita i precària. Som indestructibles de tan petits com som! Personalment és cert que és una eina inesgotable: cada dia pots fer coses noves i això ens ha permès tenir aquesta sensació de joc constant.

Desconnectes mai?

— No.

Hiperactiu?

— Sí, sí. Estic treballant per arribar a desconnectar. Desconnecto quan ajudo l’Abi a La Llama Store. O a l’Alex Martínez a La Llama School. Vaja, que desconnecto... treballant en altres coses. És la manera que he trobat. Treballo de 9 del matí a 9 del vespre de dilluns a divendres. Dissabte a La Llama i diumenge procuro no fer res. Bé, ho procuro.

¿Us fa por que la intel·ligència artificial acabi escrivint els acudits?

— No. Li he demanat al ChatGPT que em faci un article tipus El Mundo Today, per exemple. Però les coses que fa ara, si te les mires de lluny, semblen el que li has demanat. Ara bé, si t'ho mires de prop, no ho són en absolut. Tenen una aparença de somni, o de malson: s’assemblen a la realitat però no ho són, estan buides de contingut. La intel·ligència artificial sempre podrà ser una eina per a la creativitat, però el que busquem com a éssers humans són noves propostes i coses originals, així que per definició no podrà crear res de nou, sinó només pastitxos de coses que ja s’han fet. Els humans sempre anirem a davant, sobretot pel que fa a la comèdia. A la IA li costarà molta arribar a explicar un acudit.