La gran història de Carles Porta
Entre el primer i el segon capítol de la sèrie documental Tor de TV3, ens hem passat una setmana preguntant-nos per quin motiu no hi havia ni una sola mosca en el cadàver d’en Josep Montané Sansa, assassinat el 1995. “Això ho sabrem més endavant”, ens assegurava el creador, director, guionista i, a aquestes altures, gairebé un personatge més d’aquest true crime rural. Tor és, sens dubte, la història de Carles Porta, la que sembla haver determinat el seu destí. La va cobrir per al Telenotícies fa gairebé tres dècades, després en va fer un 30 minuts, n’ha fet un pòdcast, dos llibres i, ara, la sèrie documental. Només li falta el musical i l’escape room.
Porta s’ha apropiat de la història i s’ha incorporat al relat. “Només serà amo de Tor qui tingui foc encès tot l’any”, diu la llei. Però el veritable amo de Tor és el periodista. Ha canviat el micròfon de Catalunya Ràdio de Crims per una llar de foc i cada capítol ens introdueix en les grans claus del relat. És la seva veu, també, la que resumeix l’episodi anterior. I ho explica directe i clar, com ho faria un veí per posar-te al corrent d’una xafarderia de l’escala. Després esdevé el narrador omniscient del relat i entrevista els testimonis. També es dona pas a ell mateix en les imatges d’arxiu. En el segon capítol, també subratllava el seu vincle personal amb el misteri de Tor. Aquesta simbiosi entre història i narrador té una part indiscutible d’ego i, a la vegada, una garantia d’expertesa que encara fa més llaminera la sèrie. “Lluny d’apagar-se, el foc de Tor encara s’encén més”, ens avisa Porta per crear expectatives. I és que el foc, amb tot el que té de simbòlic, que connecta amb la part més primitiva de l’ésser humà, és un element determinant en la història que es reitera verbalment i visualment.
El 30 minuts Tor: la muntanya maleïda, emès el 1997, és providencial en aquesta sèrie. Les imatges d’arxiu permeten recuperar espais i molts dels personatges desapareguts. També mostren l’abans i l'ara d’alguns protagonistes, cosa que dona perspectiva narrativa. La sèrie se suma a la tendència en el gènere de l’ús de maquetes i miniatures per reconstruir la història. Aquest plantejament no estalvia ni l’ús del dron ni les recreacions ficcionades, que continuen aportant la dosi de sordidesa i sensacionalisme inherent al true crime.
Amb la perspectiva actual, Tor ens facilita una nova mirada sobre aquell racó de món salvatge, pertorbador i poblat de personatges inquietants. “Un exèrcit de perdularis”, diu Porta sobre els hippies. Tor ens ha permès descansar de Crims (que ja s’havia passat de rosca) donant la mateixa droga a l’audiència. Tot i que més discretament, torna a jugar amb la dilatació de la història per intensificar el drama i els interrogants. Gràcies a la insistència audiovisual de Porta, el de Tor és un dels grans misteris catalans. I ara, la sèrie alimenta encara més la llegenda d’una muntanya marcada pel cop de destral del déu Tor. Tor enganxa com una mala cosa i aquesta última producció n’ha forçat la poètica i sofisticat el simbolisme. De moment no sabem qui va matar Sansa. Tampoc qui s’ha acabat beneficiant dels interessos turístics i urbanístics de la zona. Però, per ara, qui més ha tret partit d’aquell crim és Carles Porta.