La gran derrota de la televisió pública

Invictus ens remet a la novel·la de John Carlin sobre l’apartheid o a la seva adaptació cinematogràfica dirigida per Clint Eastwood. Però ara, després de la nova estrena d’un concurs de La1 de TVE, el títol ens portarà també a un programa ximplet i vulgar. A Invictus s’enfronten dos grups de famosos. Aquest dilluns eren l’exporter José Manuel Pinto, el còmic David Fernández i la cantant Angy, que rivalitzaven amb David Bustamante, l’exfutbolista Joan Capdevila i l’humorista Susi Caramelo. La presentadora Patricia Conde gestiona la competició de proves absurdes. Un integrant de cada equip ha de lliscar per un plàstic intentant assolir la distància màxima, encertar boles de golf dins el forat d’una rentadora o encistellar pilotes de bàsquet mentre una zombi procura impedir-ho. També han de llençar pilotes de ping-pong contra una diana giratòria perquè s’enganxin al cos d’un company que dona voltes. Han de fer equilibris sobre una planxa de surf i fingir un combat de boxa en què els concursants han d’arrencar les etiquetes adhesives que hi ha adherides al cos del seu rival. És una mena d’humor amarillo actualitzat que s’amenitza amb preguntes sobre famosos i endevinalles. Invictus estimula la xerinola amb constants aplaudiments del públic, soroll i efectes sonors i, el que és pitjor, comentaris graciosos dels concursants, alguns dels quals és obvi que estan preparats i són un fracàs. Els participants s’han de fer els simpàtics i burxar-se els uns als altres mentre esclaten de riure o s’esbronquen irònicament. El programa és insofrible, perquè no té cap altra intenció que esverar l’audiència, forçar un divertiment estúpid des de la més absoluta buidor. És una gimcana ridícula que obliga a persones adultes de més de quaranta anys a comportar-se com adolescents desenfrenats o com criatures passades de rosca. És com si la cadena hagués perdut la perspectiva, com si s’haguessin distorsionat els patrons de conducta i ha convertit un esplai infantil en un joc de competició per a madurets.

Invictus és un altre gran símptoma de què han provocat les plataformes en les televisions públiques en general, que avancen erràtiques i desesperades buscant continguts d’entreteniment plens d’estultícia per esdevenir més comercials i, suposadament, connectar amb el públic jove. Un públic a qui tracten com si fos idiota, oferint-los continguts de baix nivell intel·lectual i molt poca qualitat. És un procés d’idiotització mediàtic global amb l’excusa d’eixamplar la base d’espectadors. Programes que no contribueixen, en cap sentit, a les funcions més elementals del servei públic. Primer, perquè fomenten un caldo de cultiu òptim per alimentar encara més la ignorància. Fan abaixar el llistó de l’esperit crític a nivells mínims. Un pòsit ideal pel progrés de determinats corrents ideològics. Però, a més, dilueix absolutament els criteris d’exigència del mitjà, que és el que alguns partits necessiten, per, quan arribi el seu moment, carregar-se la televisió pública.