Les 'Girls' s'independitzen

BarcelonaLes noies de Girls diuen adeu als espectadors en un capítol final que es podrà veure demà a Movistar+ i HBO, un dia després de la seva emissió als Estats Units. Amb el seu tancament, s’acomiada una sèrie que, tot i no tenir unes grans audiències, ha deixat empremta en la televisió com una de les precursores de la dramèdia. El gènere ha permès a Lena Dunham, creadora i protagonista de la ficció, reflexionar sobre la generació millennial, les malalties mentals, el feminisme o l’assetjament sexual, entre altres qüestions.

Han passat sis anys des que Hannah Horvath, la protagonista, es va plantar davant dels seus pares i va afirmar que podia ser “la veu d’una generació”. La sentència era una dèbil excusa per aconseguir que els seus pares no tanquessin l’aixeta dels diners que li permetien viure a Nova York pràcticament sense treballar i seguir perseguint el somni de ser escriptora. Des de llavors, el personatge ha transitat per un camí ple de desviaments cap a la maduresa. L’últim capítol és l’última oportunitat per descobrir si realment començarà la nova vida cap a la qual s’ha anat dirigint en aquesta última temporada.

Un dels elements de fascinació darrere de la ficció és la figura de la seva creadora. Dunham tenia només 25 anys quan va estrenar Girls, però el seu discurs, totalment alliberat de complexos i prejudicis, va cridar l’atenció de la crítica. Amb la primera temporada va rebre quatre nominacions als Emmy, i amb la segona es va endur els Globus d’Or a la millor sèrie i a la millor interpretació femenina.

Dissecció de l’amistat

En el moment de la seva estrena, moltes publicacions especialitzades es referien a la sèrie com la nova Sexo en Nueva York. La realitat va contradir aquesta afirmació. Sí, Girls parla de quatre amigues de vint-i-pocs anys que viuen a la ciutat dels gratacels, però el seu concepte d’amistat no té res a veure amb el de Carrie Bradshaw i la seva colla. La mateixa sèrie es burlava de la comparació posant-la en boca de la Shoshana, la benjamina.

La relació del grup d’amigues -que inclou també la Jessa i la Marnie- és complexa i tortuosa, amb més crits i plors que no pas còctels Cosmopolitan. La sèrie no té pietat amb els personatges i els mostra amb totes les misèries i egoismes, fent-los antipàtics a l’espectador.

L’amor-odi entre les quatre ha sigut un dels fils conductors d’una ficció que planteja el debat sobre fins a quin punt els amics han de respondre a les expectatives que se’n tenen. En l’última temporada, Dunham ha posat el focus en la desintegració d’una amistat agònica que ha causat més penes que alegries.

Més enllà de les contradiccions entre les protagonistes, un dels aspectes de la sèrie que més polseguera han aixecat és la franquesa amb la qual Dunham mostra el seu cos i les relacions sexuals, lluny de l’actitud pudorosa i irreal que sol ser habitual en la ficció. La seva desinhibició ha generat acusacions d’exhibicionisme per part dels seus detractors. La creadora ha defensat en totes les entrevistes que la seva nuesa “és una expressió realista de la vida”.

Dunham està involucrada en el moviment feminista dels Estats Units i això ha traspuat a la sèrie, especialment en l’episodi American bitch, un dels més celebrats d’aquesta temporada. En aquest capítol, l’actriu explora amb subtilesa les dinàmiques de poder que s’estableixen entre homes i dones, a més d’analitzar les zones grises del consentiment en les relacions sexuals. El capítol també reflexiona sobre les xarxes socials i la crítica anònima, un aspecte que Dunham coneix de primera mà. Durant aquests anys, la sèrie ha rebut comentaris negatius de publicacions i internautes que consideraven que només mostra joves privilegiades blanques i obvia la diversitat de la societat nord-americana.

Un cop acabada aquesta etapa, Lena Dunham encara nous projectes. Un d’ells és Max, una nova ficció femenina i feminista per a la HBO, que explicarà la història d’una noia que comença a treballar en el món editorial dels anys 60.