L’any dels geolocalitzadors

BarcelonaFa uns mesos, l’anunci de que l’Institut Nacional d’Estadística rastrejaria anònimament durant uns dies la posició de gairebé un 75% dels telèfons mòbils de l’estat per tal d’analitzar els patrons de desplaçament de la població va fer, per una banda, que molts ciutadans fossin conscients de que som localitzables via els nostres dispositius de butxaca i les operadores de telefonia, i per una altra, va despertar la reticència d’una part de la població a ser geolocalitzada, com si no ser-ho fos una opció per a qui pretén estar connectat de manera permanent i que, al mateix temps, tolera –o simplement desconeix– que gegants digitals com Google o Facebook també enregistrin contínuament la seva posició. Aquella reticència s’ha tornat a fer present tan aviat com governs de tot el món, inclòs l’espanyol, han començat a desplegar aplicacions mòbils per rastrejar contactes amb persones infectades de covid-19. En aquest cas no hi ha cap motiu per amoïnar-se, ja que aquesta mena d’aplicacions no fan servir la geolocalització, però el simple fet que algú sospiti d’una invasió de la privadesa ja indica que es tracta d’un tema delicat.

Sigui com sigui, i en la mesura adient en cada cas, la geolocalització de persones i objectes serà cada vegada més habitual, i actualment assistim a una explosió d’aquesta tecnologia. Un exemple: les operadores de telefonia tenen clar que el seu creixement futur no passa per connectar més persones, sinó objectes en l’anomenada internet de les coses (IoT, en les seves sigles angleses), però fins ara es limitaven a oferir connectivitat a dispositius de tercers. En canvi, Vodafone ha tret fa poques setmanes el seu primer dispositiu IoT de marca pròpia i és precisament un geolocalitzador. Es diu Curve, fa quatre centímetres de diàmetre i un i mig de gruix i es pot posar dins la motxilla d’una criatura, dins d’una bossa o maletí o penjar-lo del collar de la mascota. Gràcies a les antenes de GPS, Bluetooth, wifi i xarxa mòbil i a la targeta eSIM integrada, permet saber amb precisió màxima on es troba l’objecte, amb actualitzacions a gust de l’usuari entre dues hores i temps real segons el consum de bateria que estiguem disposats a acceptar. També permet rebre notificacions a l’aplicació vinculada quan el dispositiu (i l’objecte on l’hem posat) surten d’un perímetre de seguretat que hem definit prèviament. El Curve es pot comprar per 24 euros, més dos euros mensuals del servei, o bé llogar-lo per tres euros al mes que inclouen l’aparell i totes les funcions.

Amb aquest moviment, l’operadora s’adreça a un mercat creixent que fins ara domina Tile. La firma americana té desplegats més de 30 milions de xips Bluetooth que l’usuari gestiona amb una aplicació mòbil, on la posició de cada Tile de la seva propietat apareix sobre un mapa. Inicialment els xips de Tile només estaven disponibles en forma de dispositius de la mateixa marca: penjolls per al clauer o la motxilla, petits botons per enganxar sota el seient d’una bicicleta o un rectangle mida targeta de crèdit per portar a dins de la cartera. Però darrerament Tile ha ampliat la cobertura de la seva xarxa de geolocalització a objectes d’altres marques, com HP, Bose, Skullcandy i Samsonite, entre altres, que inclouen el xip de Tile en alguns models d’ordinadors, auriculars i maletes, respectivament, i poden ser rastrejats amb la mateixa aplicació. La peculiaritat de Tile és el caràcter col·laboratiu de la seva xarxa de rastreig: tots els telèfons del món que tenen instal·lada l’aplicació actuen com a detectors de tots els xips Tile que hi ha al seu voltant, amb un abast d’entre 10 i 100 metres segons el model, i avisen rel servidor si en troben algun que el seu propietari hagi marcat com a perdut o robat. Òbviament, la utilitat d’aquest sistema de funcionament depèn de la quantitat total d’usuaris de Tile i de la seva distribució geogràfica, però l’empresa assegura que el 90% dels localitzadors perduts acaben sent retrobats.

També per a ‘smartphones’

Com és natural, entre les possessions que més ràbia ens fa perdre hi ha precisament els telèfons mòbils, tauletes i ordinadors portàtils. Afortunadament, els principals fabricants d’aparells hi han anat incorporant funcions de geolocalització. Les aplicacions Buscar d’Apple i Find My Mobile de Samsung serveixen per trobar cadascun dels aparells de la marca vinculats al nostre compte d’usuari des d’un altre dispositiu. Les dues permeten veure sobre un mapa la ubicació aproximada del telèfon; fer-lo sonar encara que estigui en silenci (sigui perquè ha quedat amagat sota un coixí, o bé perquè algú ens l’ha agafat, per error o intencionadament); blocar-lo a distància fent aparèixer a la pantalla un missatge que apel·li a la bona voluntat de la persona que té el nostre aparell; i en el cas extrem, esborrar tot el contingut de l’aparell, evitant si més no que el nou propietari accedeixi a les nostres dades personals, credencials i serveis que hi tinguem vinculats. Google també disposa del servei Troba el meu dispositiu per a qualsevol terminal Android que hagi iniciat sessió en un compte de Google.

Fins no fa gaire, aquests serveis tenien una limitació: només funcionaven mentre el dispositiu que busquem tingués connectivitat a internet; és a dir, fins que es quedaven sense bateria o fins que el nou propietari els desactivava. Quan això passava, el sistema et mostrava en el millor dels casos l’última posició coneguda de l’aparell. Afortunadament, tant Apple com Samsung han replicat el model col·laboratiu de Tile: el servei Buscar d’Apple ja detecta via Bluetooth els altres aparells de la marca que té a prop, encara que estiguin desconnectats d’internet, i Samsung ha començat a incloure aquest mes la mateixa funció en els smartphones Galaxy de Corea i els EUA. Al món hi ha tants aparells Apple i Samsung en funcionament que és poc probable que si perdem el nostre no n’hi hagi un altre de la mateixa marca al lloc on acabi. Tot apunta que el pas següent serà que Apple tregui geolocalitzadors de marca pròpia (AirTags) per penjar-los de totes les persones i objectes que volem rastrejar