Carlo Padial: “La gent està tan emprenyada que prefereix cremar-ho tot”
Director de cinema i escriptor
BarcelonaSpotify m’informa que el pòdcast d’àudio que més he escoltat aquest últim any és Media Offline. L’última entrevista del 2024 és precisament amb el seu creador, Carlo Padial (Barcelona, 1977), una ment brillant que ens observa i ens radiografia com si ell no formés part d’aquest món. Va començar dibuixant còmics, és l’autor d’alguns dels primers vídeos virals d’internet, de pel·lícules com Algo muy gordo o Mi loco Erasmus, de llibres com Doctor Portuondo o Contenido i de seccions a l’APM i a Late Motiv. Aquesta conversa és una mostra més del seu pessimisme lúcid i satíric.
Què diries que és el que més has fet durant aquest últim any?
— He fet coses molt diferents, però potser una de les més recurrents ha estat reunir-me amb idiotes. Si et dediques al cine o a la tele, pràcticament l’únic que faràs és anar a reunions i, per estadística, seran reunions amb imbècils. És que hi ha gent que treballa reunint-se i la seva feina se sosté muntant reunions, que podrien perfectament ser un correu electrònic.
De les aplicacions que tens al telèfon mòbil, quina és la que t’ha donat més satisfaccions, aquest últim any?
— Only Fans [riu]. T’ho imagines? No, no tinc Only Fans. L’app de La Caixa, no, i la del BBVA, tampoc. Diria que Spotify, perquè és on escolto els pòdcasts. De fet, tinc un problema greu: m’estic quedant sense oïda d’escoltar tants pòdcasts i d’escoltar rap.
¿Una persona que és tan observadora com tu no té baixades les dues aplicacions que últimament són els dos grans aparadors mundials, Instagram i TikTok?
— No m’agraden les fotos i això és una primera resistència per no tenir Instagram, però el veritable motiu pel qual no tinc Instagram és perquè la meva nòvia té la teoria que és una eina, essencialment, per lligar. Em va dir: “Instagram, no”.
La teva nòvia et va prohibir Instagram?
— Sí, i el més interessant és que ella sí que té Instagram, de manera que no sé ben bé quin és el missatge que m’està enviant. A més, el té privat, o sigui que tampoc sé què hi passa. I TikTok és per pura vergonya, és una qüestió generacional. Em sentiria com un pedòfil, parlant clar, si em veiessin que tinc TikTok.
Però coincideixes en què són els dos grans aparadors per veure de què va el món ara?
— Sí, però també és cert que hi ha un moment que, per edat, has de dir prou a aquestes coses. Vaig estar molts anys de cap de vídeo a Playground o de cap de vídeo al Grup Zeta, i part de la meva feina era estar al cas i tenir control de fins a l’última tonteria. Ara començo a gaudir de desconnectar-me.
Hi ha una altra app interessant al mòbil, que és la que et compta quantes passes fas cada dia. Tu saps amb quants quilòmetres al dia tancaràs aquest últim any?
— T’ho puc dir ara mateix, com una de les primícies de l’ARA [es treu el telèfon de la butxaca]. 12.400 passes al dia. I el 2023, 12.364.
És una mitjana molt alta. Això vol dir que hi ha un esforç per cuidar-te la salut?
— És més histèria. Jo no condueixo, no vaig al gimnàs, llavors un dels meus motors diaris és prendre’m un cafè i caminar per tenir idees. Camino molt, sense intenció d’anar enlloc. Caminar és una màquina de tenir idees. És la manera que em vinguin les frases. Robert Walser, que era un geni, té un llibre meravellós que es diu La passejada. Deia que no hi havia res de bo que s’hagués escrit en interiors.
Tens una cosa que m’agrada molt que és aquesta posició com des de fora del món, d'observar-lo i fer-ne sàtira. Com estem últimament, quin seria el teu diagnòstic?
— Crec que el meu pòdcast, Media offline, és com un dietari sonor, una crònica del present postpandèmia. La pandèmia i les crisis econòmiques que hem patit són claus per entendre com estem avui. Portem encadenant crisis des del 2008. No sé si te’n recordes, a l’inici de la pandèmia la gent deia: “Que guai, això”. Baixaves el ritme, si eres molt competitiu no t’havies de preocupar perquè ningú estava fent res, deien que era un moment de repensar la societat, que en sortiríem millor... Sis mesos després, la gent estava fotent-se ketamina a l’Apolo i enganyant la seva parella. A la gent li ha agafat una mena d’hedonisme descontrolat. L’assistència als concerts s’ha disparat, la gent no té pasta, però no para de viatjar. La sensació és que qualsevol dia això peta, i hi ha una mena de disfòria generalitzada.
Hi ha aquest hedonisme, però també una sensació de cansament molt generalitzada.
— Sí, totalment. És una fuga. La gent té la sensació que ningú té el futur garantit. Per molt bé que et vagi, no saps on seràs d’aquí a un any. No saps si l’empresa existirà. Pot petar tot. Pot petar Microsoft. No hi ha la garantia que tenien els nostres pares. Això ja no ho té pràcticament ningú. Tinc coneguts que treballen en bancs i amb quaranta anys els estan dient: “Et vols jubilar? És bon moment per jubilar-te!”. És aquesta sensació que tens molt poc valor personal, que no la tenies abans, i la sensació d’incertesa profunda. No hi ha compromís entre les persones, de manera que tampoc en l'àmbit afectiu saps on seràs. Hi ha una sensació com de desprotecció, de solitud, d’individualisme mal viscut. Què fa la gent? El que en psicoanàlisi es diu acting out. Petits acting out, que poden ser des de comprar-te una cadira de youtuber, amb 50 tacos, o fer-te un Only Fans o viatjar compulsivament. Els concerts valen 300 euros i gent que cobra 1.000 euros te’ls trobes al concert de Beyoncé. Com t’ho has fet? Doncs, perquè la resta del mes estan menjant humus del Mercadona. És el món estrany en què estem.
Del que ha passat al món aquest últim any, què t’ha interessat?
— Jo tinc un gran problema, que és que visc virtualment als Estats Units. O sigui, jo odio Catalunya, odio Espanya, però és un problema psicològic meu, no té res a veure amb cap d’aquests països. És una cosa molt freqüent en escriptors i directors de cine. Part de la feina diria que és tenir una relació tensa amb el seu país. A molta de la gent que jo admiro, des de Thomas Bernhard fins a Kafka, els passa això.
Entenc que, si fossis americà, odiaries els Estats Units?
— Sí, però com que ara estic aquí els Estats Units són el meu exili mental. Els tinc totalment idealitzats. Sé que és un país molt problemàtic, on hi ha moltes desigualtats, molts homeless, on hi ha el Trump...
Què t’ha interessat de les eleccions americanes?
— Em sembla increïble que hagin donat una segona oportunitat a un pallasso de reality show. Quan ningú a Barcelona veia The apprentice, me la descarregava i vaig veure’n totes les temporades, sense pensar que aquell desgraciat [Donald Trump] seria el president del país. Hi havia alguna cosa fascinant en la figura d’aquell estafador pocavergonya amb qui, de sobte, ara, una part del país s’identifica, com a rebuig d’un sistema que no funciona. És una mica la situació en què estem. Jo crec que la gent està tan emprenyada que prefereix cremar-ho tot. Tinc amics argentins que són d’esquerres i estan escandalitzats amb Milei i altres que estan del rotllo que el país ja estava cremat, doncs cremem-lo del tot. És terrible, però és una manera de pensar.
Mal per mal, cremem-ho tot.
— Això es reflecteix també en els mitjans de comunicació, en els pòdcasts, a les ràdios. Quines figures han pujat més, els últims anys? Les que volen cremar-ho tot. La gent està tan emprenyada que els busca. Són figures molt destructives, però són les que funcionen.
Tu vas per una altra via. Quan escoltes Media offline, és un to que no té a veure amb l’agressivitat general.
— No és una opció conscient, és el meu estil. Abans em deies que em miro el món des de fora, però en realitat ho pateixo molt. Jo voldria que em convidessin als comiats de solter, però no em conviden.
Això no t’ho creus ni tu!
— M’agradaria veure’n un. Si la gent fa una festa a Luz de Gas, no em conviden, perquè pensen que el Carlo no serà tan divertit. Automàticament, apareixerà aquesta mena d’esperit crític. El meu estil sempre ha estat aquest. La meva infantesa la recordo tancat a la meva habitació dibuixant, veient pel·lícules, llegint. Els meus pares tenien una visió distorsionada de l’exterior, com un lloc molt hostil, i me la van traslladar amb molt d’èxit. Vaig sortir al món aterrit, amb la sensació que només si desenvolupava alguna forma d’enginy, podria sobreviure.
Carlo, on passaràs l’última nit de l’any?
— No ho sé, a casa meva. O no, espera, a casa de la germana de la meva nòvia. Una altra primícia per a l’ARA: amb el raïm faig molta trampa. Faig desaparèixer tres grans de raïm i quan comencen les campanades me’n menjo quatre i penso que passi tot com més aviat millor.
Aquests dies, quin seria l’últim lloc on et podria trobar?
— Uff, en molts llocs. A la botiga de Lego, a la Casa Seat... No entenc quin pot ser l’interès d’entrar en un concessionari de cotxes. I amb el Lego, no sé quina mena d’hipnosi col·lectiva ha passat els últims anys. Quan jo era petit, el Lego no li agradava a ningú. Era el regal que et feia la tieta divorciada que no tenia ni idea de qui eres tu. És part d’aquesta uniformització de la societat: el Lego, els Funko Pops... La gent s’està tornant com els Funko Pops.
¿Pot ser que l’últim any les tote bags, una altra d’aquestes uniformitats que has denunciat en el teu pòdcast, hagin baixat?
— Potser sí, és veritat que han passat una mica de moda. Hi va haver una temporada que la tote bag era el signe d’identitat del modern de Barcelona, Madrid i altres ciutats, i jo sempre he dit que em semblava que era com un símbol de la precarietat cultural del país. És l’únic que tens, una bossa de tela de la Tate Modern.
Quins últims records conserves de la nit de Reis de quan eres un nen?
— No tinc grans records de Nadal. T’haig de ser sincer: si penso en Nadal, penso en el meu pare tallant moixama i tallant-se, que li queien gotes de sang i posava el plat a la taula dient “no pasa nada, es un poco de sangre”. I el meu pare plorant a partir de la quarta copa de vi, perquè el meu avi era homeless i va morir al carrer. Em mirava i em deia: “Y tú te pareces mucho a tu abuelo”, com si em digués que jo seria el següent homeless.
Això és així, el teu avi era homeless?
— Sí, era un empresari malagueny que, quan va venir aquí, li van anar molt malament els negocis i va morir al carrer. Això era el gran trauma familiar. Jo no el vaig veure mai, ja estava mort quan vaig néixer. Era com una presència, una mena de fantasma que el meu pare treia per Nadal. Això és el meu Nadal: mentre la gent estava veient Que bonic que és viure, jo estava amb aquesta història i veient El cap de la por amb el meu pare. Ara que tinc fills intento protegir-los d’això i crec que ho hem aconseguit. Els meus fills són molt feliços. Estic intentant reparar el que no va funcionar. Es parla poc del grandíssim salt generacional que han fet homes i dones, però especialment homes, venint d’on veníem. Tenen una vinculació molt guai amb el fet de ser pares i no repetir el que van veure a casa. Els boomers van ser una generació molt egoista, es van beneficiar d’una onada econòmica molt favorable, es van comprar pisos molt barats i s’ho van polir tot ells, per dir-ho d’alguna manera.
Les dues últimes preguntes són iguals per a tothom. Quina és l’última cançó a la qual has estat enganxat?
— És que jo només escolto música negra, rap i R&B. M’agrada molt Drake. Ara la gent li ha agafat mania, però a mi m’agrada molt. La meva nòvia té la teoria que només escolto cançons de robar o de follar. Quan entra a l’habitació, em diu: “Ésta es de robar”. Llavors torna a entrar i diu: “Ésta es de follar”. I estic allà sol responent e-mails.
Les últimes paraules de l’entrevista són teves.
— Les últimes paraules? Necessito un suc de pinya. Sempre tinc la sensació que estic molt baix de sucre.
Des de fa uns anys, amb Carlo Padial som veïns de carrer. Fins que no vam començar a parlar, va passar un temps en què només ens saludàvem. No conec ningú que saludi de manera més amable i educada que el Carlo. Avui hem quedat a l’hotel 1898, a tocar d’una Rambla de Barcelona que és un formiguer de gent en plenes festes de Nadal.
Arriba amb el telèfon mòbil a la mà, consultant Google Maps, mirant a esquerra i a dreta. L’he de cridar quan veig que es passa l’hotel de llarg. Està preocupat perquè no ha pogut anar a tallar-se els cabells; no ha trobat cap hora lliure, aquests dies. No li agraden les fotos –ni fer-ne ni que n’hi facin– però les entoma amb professionalitat i resignació. Quan acabi l’entrevista, li espera el pitjor: anar al Decathlon a comprar regals.