Una generació en 'standby'

Barcelona."Jo no he viscut per sobre de les meves possibilitats. És que mai he tingut ni la possibilitat de viure-hi per damunt". La Roser, historiadora, és una de les 50 persones que han accedit a participar en el documental Veus d'una generació , que TV3 estrena avui (21.50 h) en el marc del Sense ficció i que entrevista joves catalans d'entre 18 i 35 anys perquè expliquin, en primera persona, les seves experiències, pors i esperances. El resultat és un demolidor retrat de la crisi -57% d'atur juvenil, recordem-ho- que, en comptes de tirar d'estadístiques, serveix, en cru, experiència viscuda. "¿Un historiador? Aquesta societat no necessita historiadors: necessita gent que ensenyi anglès perquè els seus fills puguin marxar del país", conclou la Roser.

Dirigit per Joan Úbeda, el documental ha buscat, amb l'assessorament del sociòleg Salvador Cardús, una mostra representativa dels joves del país: amb feina o no, amb diversos nivells d'estudis, de procedència variada... No hi ha imatges de recurs; tampoc metàfores visuals. Els 50 minuts del treball són, senzillament, concatenació dels testimonis, filmats amb el mateix pla curt. Això posa el focus en el que expliquen els protagonistes. I crea una sensació de proximitat intensa. Els nois i noies repeteixen nocions que l'espectador ha llegit a bastament als mitjans de comunicació, però a Veus d'una generació tenim l'oportunitat de veure-ho lluny de la confortabilitat que dóna el relat periodístic quan és abstracte: aquí hi ha persones que viuen -i, sovint, pateixen- una crisi que s'acarnissa sobretot amb els que estan dins d'aquest grup d'edat.

"No volíem, però, dir-ne generació perduda -aclareix Joan Salvat, director de l'àrea de documentals de TV3, en la presentació del treball-, perquè això té uns efectes estigmatitzadors i perquè, a més, el documental captura un moment molt concret". Cardús afegia, a més, que aquests joves han constatat els errors profunds del sistema i s'hi mostren disconformes: "Potser d'aquí uns anys els veiem no com la generació perduda sinó com la generació regeneradora". Ho diu la Míriam, al documental: "Ens costa reaccionar, però estem al límit de fer-ho. Perquè és que, si no, no entenc què passarà amb nosaltres". O l'Èric: "En sortirem més forts a nivell personal i, com a ciutadans, amb més consciència ciutadana".

Mentrestant, però, el quadre és dur. Un dels testimonis explica que va acabar vivint al carrer i demanant almoina. Una noia que treballava en discoteques i assegura que es treia 10.000 euros en un mes bo ara ja no té feina i explica que, a través del Facebook, li arriben proposicions per vendre el seu cos. També apareix un encofrador que explica que al seu sector es movien sous de més de 2.000 euros per feines sense qualificació. I també s'hi retrata els bancs: un dels testimonis assegura que ho va deixar perquè no estava d'acord amb la pressió que aplicava l'empresa perquè col·loquessin productes financers a persones que no ho necessitaven.

També hi ha brins d'esperança: persones que han tornat a estudiar. Emociona, per exemple, el testimoni d'una de les noies, que explica que va sentir la necessitat de fotografiar unes bones notes que havia tret en aquesta represa com a estudiant, les primeres de la seva vida. "Tot i que hem buscat una mostra plural -aclareix Úbeda-, el retrat és dur perquè hem anat a buscar el relat de la crisi. I això, a més, és una cosa que és molt present en l'ambient. En tot cas, és un crit d'alarma".