La generació porno es desfoga
El primer capítol de Generació porno servia per demostrar a l’audiència fins a quin punt l’accés a la pornografia més sòrdida i violenta s’ha descontrolat entre infants i adolescents, per la via fàcil i directa de les pantalles.
Era obvi que el documental buscava interpel·lar molt directament l’espectador, gairebé sacsejar-lo, per estimular una reacció. I ho feia a partir de dos recursos narratius molt eficaços. El primer, situant els testimonis asseguts frontalment davant la càmera, cosa que provocava una mena de cara a cara directe amb l’audiència, com els pacients que s’asseuen a la taula del terapeuta. Tot i que, en aquest cas, era l’espectador des de casa qui escoltava i valorava l’abast de la tragèdia. El segon recurs, molt potent, era col·locar mares, pares i fills en el mateix pla quan els adolescents explicaven com consumien porno, què hi trobaven, quin impacte els provocava i quines dinàmiques sexuals generava en el seu entorn. El documental mostrava el xoc generacional que suposava i, a la vegada, el desconeixement per part dels progenitors, no tant del consum com de les barbaritats que es representaven en els vídeos als quals tenien accés. També la facilitat amb què aquesta pornografia els havia arribat a les pantalles dels seus dispositius. El relat, per tant, facilitava en alguns casos el diàleg familiar. Si bé en unes quantes ocasions l’escena de situació familiar es notava una mica induïda amb finalitats televisives, a mesura que aprofundien en els exemples, la conversa esdevenia més espontània. Aquesta idea facilitava, sobretot, que la faceta divulgativa s’entrellacés molt bé amb la de l’entreteniment. Resultaven admirables les confessions i explicacions que alguns adolescents feien davant dels seus pares, unes circumstàncies impensables si ens remuntem a generacions anteriors.
Els testimonis estaven escollits amb encert. En la figura de l’expert se sobreentén la seva capacitat comunicativa per analitzar el que convingui. Però la selecció de mares, pares i adolescents era tan bona que feia que el documental creixés. La generositat d’aquestes famílies és admirable, sobretot la valentia dels més joves per donar la cara en unes edats en què no sempre és fàcil la projecció pública en qüestions tan íntimes. I més, davant dels pares. El cas d’en Gerard, en Max i la seva mare Lluna va ser determinant en la fluïdesa del documental i, sobretot, en la desdramatització dels fets. Tots tres van estar extraordinaris en la seva sinceritat i espontaneïtat, i també en el sentit de l’humor que aportaven els dos germans en les seves converses.
Generació porno, d’una manera subtil, desprenia una circumstància prou significativa. Quan els fills i filles explicaven als pares l’impacte que els havien provocat el contingut d’alguns vídeos i, sobretot, determinades pràctiques sexuals del seu entorn, semblava que hi havia un punt d’alliberament personal. Compartir-ho, destruir el secret, semblava treure’ls un pes de sobre.
