Gemma Nierga i Ramon Gener: “El gran rècord de ‘La Marató’ és que cada any es pugui fer”

Sant Joan DespíGemma Nierga i Ramon Gener són la parella escollida per TV3 per presentar, aquest diumenge, la 27a edició de La Marató, centrada en el càncer. El programa començarà a les 10 h i s’acabarà cap a la una de la matinada.

Esteu nerviosos?

Gemma Nierga: Estem amb moltes ganes que siguin les 10 del matí i per fi puguem dir el número de telèfon, animar la gent a trucar i plasmar tot el que hem estat assajant.

Ramon Gener: És curiós. Dijous van venir els testimonis, però era com si ja els coneguéssim, perquè sabíem moltes coses sobre ells. La sensació és molt positiva.

G.N.: I lluminosa! Tractem un tema molt trist, però hi ha llum: n’hi ha al plató, als guions, i al programa hi haurà la llum de l’esperança que volem donar. Per això la paraula vida estarà present al plató. La Marató és això: recaptar diners per investigar, perquè la investigació dona vida.

¿Costa trobar l’equilibri per abordar situacions dures però des d’un punt de vista optimista i barrejar-ho amb un espectacle televisiu?

R.G.: És que la vida és així, hi ha de tot. Durant el dia hi ha moments que estàs més alegre, d’altres que estàs reflexiu, d’altres que estàs trist... I com que La Marató parla de la vida, passem per tots aquests moments. És bastant natural.

G.N.: De fet, quan un està malalt una de les coses que més costa de digerir és que la vida continua, encara que a tu se t’hagi parat. La Marató reflecteix això. A molta gent la vida potser se li ha parat aquesta setmana, potser han tingut un diagnòstic avui. Però, malauradament, i per sort, la vida continua.

¿Esteu preparats per afrontar 15 hores de directe?

G.N.: Potser és la part més senzilla, sobretot perquè tindrem l’adrenalina molt amunt: hi ha un marcador que ha d’anar pujant, i això motiva a continuar, a no defallir, perquè vols arribar a l’últim marcador.

R.G.: Que hauria de ser espectacular! El cor em diu que serà bestial.

G.N.: El Ramon i jo, en el nostre cor, tenim un repte: arribar a les dues xifres. Ara, si no hi arribem no passa res, perquè el gran rècord de La Marató és que cada any es pugui fer i que anem sumant milions i milions.

De fet, cada cop que La Marató s’ha centrat en el càncer el marcador ha rebut un impuls molt important

G.N.: El càncer és una de les malalties de què més parlem tots cada dia, tristament. Cada setmana hi ha un amic, un familiar, un veí, que ha tingut un diagnòstic de càncer. És evident que això fa que la gent s’hi impliqui més emocionalment i tingui més ganes de participar.

Quins missatges clau intentareu transmetre sobre el càncer?

G.N.: Ens hauríem de quedar amb la idea que molts càncers s’evitarien amb la prevenció. Aquesta és una de les grans feines que fa La Marató : que aprenguem què hem de fer per prevenir el càncer, que ens fiquem al cap que a partir dels 50 són importants les colonoscòpies, i en el cas de les dones les mamografies.

R.G.: També intentarem explicar tots aquests tractaments que quan vam arribar aquí no acabàvem d’entendre: que si la biòpsia líquida, que si la immunoteràpia...

G.N.: I m’agradaria que aprenguéssim a mirar el càncer a la cara, que aprenguéssim que la gent malalta de càncer agraeix parlar del tema. Ens passa que no sabem si n’hem de parlar o no, si li hem de preguntar com es troba. A veure si aprenem a parlar amb ells amb normalitat, que se sentin acompanyats, però no amb cara de pena ni de lamentar-se molt, sinó amb enteresa, amb força.

¿Us esperàveu que us proposessin presentar La Marató?

G.N.: No, em va sorprendre molt quan m’ho van oferir. Em vaig emocionar, perquè trobo que és el gran programa de TV3, probablement és el més important que té TV3. És un gran honor ser-hi al capdavant.

R.G.: Ni tan sols em va passar pel cap dir que no. De seguida vaig dir que estava encantadíssim. Això és la tele pública, i la tele pública hi és també per poder fer aquestes coses. És bonic que la teva feina esdevingui alguna cosa més. No ets només un ninot de la tele: avui la nostra feina serveix per a alguna altra cosa.

G.N.: Jo molt sovint em pregunto què puc fer perquè la nostra societat sigui millor, i això és una feina per a la societat, és fer que la societat aprofundeixi en el valor de la solidaritat. Nosaltres hem d’animar a posar en pràctica aquest valor.

El 1993, Gemma, ja havies participat en La Marató.

G.N.: Sí, fa 25 anys, quan fèiem Tres senyores i un senyor, en vam presentar una part. Però soc molt desmemoriada i no recordo exactament aquell moment.

En canvi, Ramon, no has fet mai un programa en directe!

R.G.: Jo havia participat en La Marató de la mateixa manera que aquest diumenge ho farà molta gent: l’any passat vam cantar un cor amb els actors del Polònia, i una altra vegada em vaig endur uns quants famosos de TV3 al Liceu i els vaig fer cantar el Nabucco de Verdi. Però mai m’havia posat a fer un programa de plató ni un programa en directe. Doncs som-hi, endavant!

Vosaltres ja us coneixíeu. ¿Us ajudarà tenir certa complicitat?

G.N.: Havíem treballat junts a la SER, en un espai sobre òpera i música en què el Ramon aportava tota la seva saviesa. Quan em van dir que faria La Marató amb ell vaig dir que sí a cegues. El Ramon treu la meva part més artística, que no la desenvolupo mai. És un al·licient ser al costat d’algú amb qui sempre estàs aprenent. La gent diu que fem bona parella. Tant de bo es confirmi!

R.G.: Quan em van trucar vaig preguntar si ho havia de fer sol. Em van dir: “T’hem buscat una parella que t’encantarà!” I quan vaig saber que era la Gemma em va fer el doble d’il·lusió.