La gala va començar amb el duet Oye Polo pensant quina roba es posarien per presentar la gala. Tant feminisme per acabar recorrent als tòpics de tota la vida. Ana Polo i Maria Rovira funcionen sens dubte amb una sintonia gairebé mil·limètrica que demana molta concentració, però el guió, el plantejament de triturar les frases per repartir-se-les i l’execució eren tan artificiosos que gairebé se sentia el so del teclat de l’ordinador i es perdia tota l’espontaneïtat. El text estava més pensat per ser recitat a tota velocitat que per comunicar bé. Una cosa és un pòdcast i una altra una cerimònia televisada en què, a més, s’hi afegeixen problemes amb la sonoritat de l’espai. El públic, en molts casos, no sabia ni quan havia d’aplaudir. Els seus esquetxos humorístics justejaven, no sorprenien, buscaven més l’acudit que el joc audiovisual. I el resultat va derivar en una gala amb molta reivindicació però molt poca emoció. Yolanda Sey sí que va trobar més l’equilibri entre la reclamació i l’eloqüència. Les actrius Maria Molins i Mercè Pons van ser la nota esporàdica de sentiment i potència interpretativa en l’homenatge a Ventura Pons. El discurs de la directora de l’Acadèmia, Judith Colell, va arrencar passant llista a la sala, aliena a la transcendència que hauria de tenir el moment. I si es volen reivindicar les pioneres i la veterania femenina del gremi potser cal fer-ho com es mereixen, i no com una improvisació, que per a això hi havia tres hores i mitja de cerimònia, que es van acabar fent massa llargues. Les actuacions musicals van ser desconcertants, pobres, encabides sense intenció de jugar amb el relat cinematogràfic ni teixir-se amb la narrativa de la gala. Cap voluntat de crear una atmosfera i que tot tingués un sentit més unitari. Programar-les després de les pauses de publicitat va ser un desastre. Guillem Gisbert va acabar cantant enmig del caos i, en el súmmum de la poca sensibilitat, l’homenatge als difunts va quedar desposseït d’emoció, amb el públic passejant-se per la sala i fent tertúlia.
La gala va patir d’un excés de retòrica, massa centrada en la paraula i oblidant el valor de la imatge, de la capacitat d’evocació i de commoure que té el cinema. Va ser una cerimònia pensada per parts, sense plantejament global, que va descuidar quin és el significat del cinema per a l’audiència. Tot el relat va quedar limitat a les pel·lícules nominades en comptes d’aprofitar la festa per exhibir el potencial actual del cinema català. Els Gaudí, més enllà de repartir premis i fer la llista de greuges i reclamacions, ha de ser una oportunitat per vendre’s a l’audiència, mostrar la sensibilitat, el talent, la capacitat de transmetre pensament i d’expressar-se en imatges. I això va lluir molt poc. Molta retòrica però cap emoció. El lema d’enguany era “Tornem a mirar amunt”, però no ens van seduir per fer-ho. La gala apel·lava a l'oïda i no a la mirada. I en el súmmum del despropòsit ens van rematar amb una esquifida coreografia final de comiat per promocionar la sèrie Jo mai mai de TV3, ficada amb calçador, gairebé com un intercanvi de màrqueting. La dosi de rigor de tiktokització que feia de la gala una festa d’estar per casa. El cinema català va ser víctima de la seva poca autoestima i no va saber donar-se la importància que mereix.
