Si Gabo aixequés el cap...

Netflix acaba d’estrenar l’adaptació de la novel·la Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez. La primera part de la sèrie té vuit capítols d’una hora, tot i que la sensació de visionament pot semblar molt més llarga, fins i tot fer-se eterna. En vida, l’escriptor va ser molt explícit a l’hora de rebutjar qualsevol adaptació audiovisual, al·legant que el cinema homogeneïtzava la percepció de la història. Elimina la virtut de la literatura perquè cada lector imagini lliurement els personatges i, sobretot, el Macondo anhelat. Rodrigo García, el fill gran de García Márquez, és el productor executiu de la sèrie i ha assegurat que han respectat els tres condicionants que suposadament va exigir el seu pare: que s’expliqués amb moltes hores, que es rodés en castellà i que passés a Colòmbia. Tres aspectes que no són garantia d’èxit en el resultat final.

És utòpic, però l’ideal seria evitar comparacions amb la novel·la. I, a més, el guió ho fa molt difícil. La sèrie té una dependència excessiva del text, està obsessionada amb la literalitat de la novel·la. Una veu en off incorpora passatges de l’obra i massa vegades és redundant. Quan descobrim visualment Macondo, aquest narrador omniscient ens el descriu simultàniament. És com si la sèrie no confiés en les seves pròpies possibilitats de comunicar, o com si ens volguessin exhibir fins a quin punt la imatge és fidel a allò que va escriure García Márquez. És una necessitat poruga de remarcar-nos el text perquè ho comparem. El problema és que aquesta veu en off acaba resultant afectada i monòtona, pretensiosament poètica, forçant el clima narratiu. El realisme màgic de la novel·la es contamina d’efectisme visual. El resultat és una artificialitat naïf. Hi ha algunes escenes innegablement boniques, plàsticament fascinants, però sembla fals. Està a mig camí entre la publicitat i la creació digital. El càsting contribueix a potenciar aquesta manca de realisme perquè fins i tot en la tria dels secundaris i els extres han caigut en els estereotips femenins i masculins més hegemònics. Les escenes de sexe són utilitzades com esquer, amb un clar biaix de gènere. Els cossos exuberants femenins estan més exposats que els masculins.

Els capítols no estan ben articulats. És com si s’hagués tallat a trossos una pel·lícula de vuit hores, en parts de seixanta minuts, sense fixar-se en el ritme intern i els conflictes de cada història. No hi ha un tempo narratiu audiovisual sinó que tot sembla anar a ritme de lectura. Si no sabéssim que es tracta de l’adaptació de la novel·la no entendríem cap a on avança la trama ni què ens volen explicar. És una mena de posada en escena que es va dilatant, caient més en la recreació visual grandiloqüent que en el domini narratiu audiovisual i la voluntat de fer una bona adaptació de la història. Pot arribar a ser tan rematadament avorrida que penses que si Gabriel García Márquez aixequés el cap i veiés la sèrie de Netflix, es tornaria a morir.