'La fugida': molt més que un parell d’abusadors
Dimarts s’estrenava, per fi, un Sense ficció del qual TV3 ens n’ha parlat molt el darrer mes. És com si ja l’haguéssim vist, i això ha provocat un cert desconcert. La fugida, el documental sobre els abusos dels Jesuïtes de Casp i del Sant Ignasi de Sarrià, es va estrenar a finals de maig en uns quants cinemes de Catalunya. Els Telenotícies hi van fer referència, el promocionaven i n’emetien els primers fragments i les declaracions d’alguns testimonis. Des d’aleshores, han anat aportant noves informacions: l’aparició d’una carta dels jesuïtes de Bolívia que demostra que ja coneixien els abusos, els jesuïtes admetent la mala gestió, que els jesuïtes catalans estaven al cas dels abusos a Bolívia, noves denúncies de víctimes arran del documental i més promoció del documental abans de l’emissió a TV3. L’actualitat ha acabat passant per damunt del documental. I, en certa manera, l’han trinxat informativament abans de la seva emissió televisiva.
D’altra banda, les promocions televisives de La fugida dels últims dies escollien instants de les víctimes dels abusos plorant o amb expressions de patiment. Una utilització del dolor d’aquests testimonis d’una manera frívola amb finalitats publicitàries. Una cosa és plorar davant d’una càmera en el context d’una història, i una altra molt diferent que extreguin aquell fragment per fer-ne anuncis. Una prova més d’aquesta tiktokització de la tele, que està més pendent del negoci que del sentit comú.
La fugida és un documental necessari, pel que té de denúncia d’uns casos d’extrema gravetat i per la seva capacitat de rescabalar les víctimes validant la seva experiència, permetent-los apropiar-se de la història que els jesuïtes els van negar. Era commovedor escoltar-les i entendre tot el patiment que han arrossegat, pels abusos i també pel descrèdit i el menyspreu amb què se’ls va tractar posteriorment. El documental reconstrueix molt bé els fets. Algunes recreacions potser eren innecessàries i, en alguns casos, semblava excessiu portar les víctimes al lloc dels fets. Fer tornar un dels testimonis a la piscina de la casa de colònies i que hi acabés posant una corona de flors era desmesurat i feia patir. S’ha d’anar alerta quan les pretensions plàstiques i simbòliques del documental obliguen el testimoni a abocar-se al trauma.
La fugida potser se centrava massa en la descripció de cada abús i, en canvi, va relegar a un apunt final tots els personatges que van encobrir els pederastes. L’advocat Francesc Jufresa parla de les personalitats de Barcelona que van intentar que es retiressin les acusacions contra Lluís Tó. I l’Alessandra Martín queda astorada quan descobreix, entre la paperassa del judici, un informe de la seva mestra en què l’acusava de ser una nena “coquetona” quan tenia set anys. O la utilització dels seus dibuixos per desacreditar-la psicològicament. Tots aquests encobridors són còmplices i, com diu l’advocat, acaben formant una organització criminal. El paper d’estrassa de Pau Vidal, delegat dels jesuïtes de Catalunya, es consuma quan un rètol final ens adverteix que l’orde religiós ha tornat a protegir l’abusador de l’impacte televisiu. Tal com fa el documental Athlete A (Netflix) sobre els abusos de Larry Nassar, el metge de la selecció de gimnàstica dels EUA, també s’ha d’assenyalar amb noms i cognoms tota l’estructura que va tolerar i facilitar els abusos, els intermediaris que van participar de la coacció a les víctimes. És aquí on s’ha de posar l’accent periodístic. Perquè les xifres d’abusos de l’Església demostren que el problema és estructural i que no són casos aïllats, tal com els convé als jesuïtes.
