El 2009 el desenvolupador independent Adam Atomic publicava Canabalt, un videojoc de gràfics minimal, pixelats i en gamma de grisos, en què un individu fugia pels terrats d'una ciutat enmig de l’atac d’unes naus extraterrestres que arrasaven tot el que trobaven al seu pas. En aquell plataformes trepidant en progressió lateral no ens podíem aturar mai, els nivells es generaven aleatòriament i tot consistia a recórrer el màxim de distància abans no ens atrapés una mort segura.
De plantejament senzill i comandaments bàsics, l’obra era tan addictiva i desafiant que va fer fortuna i va inaugurar un gènere, els anomenats autorun. En aquest grup s’emmarca el plataformes RunGunJumpGun, un proposta d’estil retro d’un petit estudi indie canadenc que també planteja un escenari apocalíptic i sembla concebuda per fer enfollir el més pintat.
Simplicitat traïdora
Som l'últim supervivent d'una civilització galàctica que malda per fugir d'una galàxia agonitzant. Només utilitzarem dos botons, per triar si fem servir el nostre canó antigravitatori per ascendir o per disparar. Si disparem, caiem, i si ens propulsem no podem defensar-nos. Malgrat l’aparent simplicitat jugable, RunGunJumpGun tresoreja un game design diabòlic: cada enemic i cada obstacle són letals i s'han col·locat amb precisió, com engranatges de rellotgeria, allà on més nosa fan. El resultat és un arcade de dificultat extrema. El més mínim error ens du a reiniciar una vegada i una altra cadascun dels nivells.
Els seus gràfics hipnòtics de llums llampeguejants (no hi deu haver cap joc menys adequat per a algú amb epilèpsia fotosensible) i la seva vibrant banda sonora techno ens atrapen irremeiablement en un deliri lisèrgic. Instal·lat en una màquina en l’època daurada dels salons recreatius hauria merescut el títol d’escurabutxaques; RunGunJumpGun és tan absorbent que ens hi hauríem deixat, indefectiblement, tant els nervis com la setmanada.