Ens perd l'estètica, també en la guerra. Sobretot en la guerra, de fet. I convertim en símbol el cormorà empastifat de petroli, encara que després ens diguin que l'ocellot no podia ser del Golf perquè a aquella època sobrevola latituds diferents. Ha circulat aquests dies una imatge fascinant. A la dreta, l'estela lluminosa i lleugerament parabòlica dels míssils disparats pels palestins des de Gaza. A l'esquerra, les altres esteles: les dels antimíssils israelians, amb capricioses trajectòries per interceptar l'atac. És una foto d'AFP impecable, quasi de pòster. Normal que hagi sortit a tot arreu. Però no deixa de ser una visió de lluny estant, des del darrere de la barrera. En canvi, les fotografies de la mateixa agència mostrant un infant amb la cara destrossada a l'Hospital Al-Shifa difícilment arribaran a les portades. Són massa intolerables.
Pocs conflictes tan polaritzants com aquest. Denunciar els abusos –inequívocs– d'Israel equival a arriscar-se a ser qualificat d'antisemita. I, simètricament, des de certa esquerra es boicoteja –o es cancel·la, que diríem en neocensura– qui se solidaritza amb els jueus. És a dir, topen el dret dels uns a respondre a una agressió amb el dels altres de viure dignament i no en una immensa presó a l'aire lliure i colonitzada.
Davant d'això, el periodisme ha d'assumir el repte d'explicar l'escala de grisos i les raons (i les fal·làcies) de cada posició. A l'hora de mostrar fotografies, val la pena que el lector sigui conscient que les tries poques vegades són neutres. ¿Publicar l'infant ferit comporta apel·lar als sentiments per generar simpatia per un bàndol concret? Potser sí. Però l'error seria creure que només aquesta imatge té un valor editorialitzant. L'abstracta composició d'esteles al cel conté una càrrega equivalent d'intenció. Perquè la simetria asèptica que suggereix és, francament, molt discutible.
