Diumenge, La Sexta oferia la segona edició d'Anatomía de..., el programa que, ajustant-se als codis televisius del true crime, recupera casos mediàtics antics que provoquen un cert estupor en l’espectador des de la perspectiva actual. El títol d’aquesta emissió ens transportava directament a la història sense equívoc: Ricky, el perro y la mermelada. El programa reconstruïa una de les fake news històriques d’Espanya, quan va córrer la brama que el programa Sorpresa, sorpresa havia gravat accidentalment una adolescent masturbant-se de forma molt elaborada, amb l’ús de melmelada i la col·laboració del seu gos llaminer, quan li preparaven una trobada inesperada amb el seu ídol Ricky Martin. El cantant representa que l’esperava amagat dins l’armari de la seva habitació i que quan va sortir es va trobar amb el berenar en plena efervescència. Anatomía de... reconstruïa la història rocambolesca amb un paper rellevant dels responsables del programa Sorpresa, sorpresa, víctimes de la mentida que algú va fer circular. Les recreacions morboses que insinuaven l’escena de la preparació de la masturbació per part de l’adolescent eren una mica paradoxals. El mateix programa que analitzava la inexistència d’aquella història acabava caient en la temptació de representar-la, de fer-la real. Només això ja demostra la potència del relat. Per una banda hi havia la intriga de què havia pogut originar aquella farsa. De l’altra, indagar en la ràpida propagació del rumor. El programa posava l’accent en la perplexitat i absurditat de la reacció social davant d’aquell fet. I potser el més interessant era com algunes institucions van aprofitar el cas per treure’n rèdit mediàtic.
Recuperar la història permetia valorar el context televisiu d’aquell moment. L’eclosió de l’entreteniment en directe i l’era que la televisió es ficava dins de casa de manera literal. Era una nova fórmula per explorar la realitat. Les càmeres traspassaven a l’altre costat de la pantalla i observaven l’espectador. Una televisió que trencava la quarta paret i que irrompia en la quotidianitat de les persones. És una narrativa que posteriorment acabaria degenerant en el reality induït. L’evolució de la tecnologia començava a permetre la gravació amb càmera oculta, avançant-se fins i tot a la regulació legislativa d’aquesta possibilitat. Per tant, la televisió creava una nova por, la de ser observat en la intimitat, la de ser espiat. I totes les pors creen històries per alleujar-les. En aquest cas, la de l’adolescent masturbant-se. Una trama, per cert, que escollia una dona com a protagonista i en castigava la seva demanda de plaer. Un argument misogin propi de les llegendes més universals i primitives.
Anatomía de... és una història basada en la inexistència d’una història, però la possibilitat de ser real de la qual, i els misteris que l’envolten, continuen fascinant l’espectador. La prova més contundent de la força d’aquella mentida i de totes les altres que han vingut després.
