Quim Masferrer: “El Foraster és molt temerari, però en Masferrer és molt poruc”

BarcelonaAssegura que no hi entén de televisió, però és qui té més audiència, amb un programa tan simple –i tan complicat– com plantar-se a un poble i parlar amb la gent. Llegeixo que li agrada passejar pels cementiris i li proposo de tenir una conversa llarga entre les tombes del de Poblenou, a Barcelona, que no coneix. La presència dels que ens van precedir dona a la conversa una certa mirada llarga, lluny d’immediateses.

Els morts són bona gent?

— No sé si són gent, ja. Però crec que sí, que són bona gent, perquè aquí tots aquests adjectius negatius que poden acompanyar les persones, com l’odi, l’enveja, el rancor, la supèrbia... ja no hi son. De fet, aquí no hi ha ni rics ni pobres.

Oh, però hi ha nínxols al pis dotze i mausoleus de creu grossa.

— Perquè els vius intentem incidir en la mort. Però als morts tot això ja no els importa.

Com és que t'agrada passejar per cementiris?

— Em connecta molt amb la veritat, amb la vida. Em recentra. És una cura d’humilitat. Jo que em dedico a dramatitzar constantment, els cementiris m’obliguen a desdramatitzar.

El teu programa és un homenatge a la bona gent. Creus que aquesta bona gent, al final, guanya la partida? Mirant com va el món, els que odien semblen portar la davantera.

— Sí, la bona gent som majoria, per descomptat. Si no, seria impossible fer tot el que fem. No ens entendríem: no podríem circular, no podríem passar per les rondes en cotxe. El que passa és que, segurament, els que no són bona gent són els que s’emporten les primeres pàgines i la capçalera dels Telenotícies. Per això el meu espectacle es diu Bona gent, en fa apologia: els humans fem coses meravelloses perquè la bona gent som majoria. Hòstia, avui hem quedat en un cementiri, però la darrera frase de l’espectacle és “Visca la vida!”.

Mirar la mort de cara per alçar la copa per la vida, doncs.

— Ara que parlaves de mala gent i de guerres, potser estaria bé que Zelensky i Putin quedessin al cementiri del Poblenou, i s'adonessin una mica de quin serà el seu destí. Potser els dirigents se n’adonarien una mica del que realment importa a la vida i no es farien tantes bestieses. Que no ho saben, que tots anem a petar allà mateix? Aquí no hi ha business. [Assenyala les tombes] Aquell nínxol d’allà i el del costat no estan fent una conxorxa per intentar fotre el de dalt, no. No hi ha punyalades traperes... Aquí no, aquí hi ha gent que reposa. Però, per descomptat, la bona gent som majoria i fem coses fantàstiques, extraordinàries.

El Foraster és un personatge?

— No, el Foraster és en Quim Masferrer, que fa televisió. I llavors, des del moment que fas televisió, hi ha unes coses tècniques que he de tenir en compte. Com ara no posar-me d'esquena a una càmera o, quan parlo amb algú, buscar l’angle bo i que el sol ens vingui de cara, perquè la imatge no surti cremada. Però intento que els condicionants siguin els mínims.

Però segur que algunes coses no són tan teves!

— Home, el Foraster és molt temerari, però en Masferrer és molt poruc, per exemple. Ja et dic jo que no es fotria daltabaix d’un pont. En Quim es faria un fart de dir que no. Però al Foraster li diuen d’anar a fer ala delta, parapent acrobàtic, esquí nàutic... Jo diria: “Hòstia, no, home, no m'atabalis”. I en canvi el Foraster diu que sí.

I fins i tot et poses camises de quadres, que tu en la vida civil no en portes mai.

— Exacte, sí: és que estem fent televisió! I hi ha un departament d'estilisme, que quan vam crear aquest programa van pensar que estaria bé que anés amb aquestes camises de quadres. És com la barba, me la vaig deixar per El foraster.

Doncs ja fa onze anys que vas amb barba i has recorregut prop de 50.000 quilòmetres per visitar un centenar llarg de pobles. Com mantens la frescor del programa?

— Perquè m'apassiona conèixer gent. És la cosa que més m'enriqueix. Ve de casa: el pare també és molt així. Ell ja és gran, és pagès, i sempre parla de coses que li ha explicat la gent. M’encanta descobrir les històries que hi ha darrere de la gent. Ara mateix, per exemple, acaba d'entrar una dotzena de persones amb un ram. Avui no és el dia de l'enterrament, perquè no ha vingut cap fèretre, però segurament hi ha una història: tota una família han quedat junts, sense ser Tot Sants. Doncs jo hi aniria ara, allà, a preguntar.

També et deu passar el contrari. Que quan et reconeixen pel carrer t’aborden per explicar-te mil i una històries.

— Sí. Jo aquí desgranaria el que és la popularitat amb el fet que la gent m'expliqui coses. La vessant aquesta més de fama pot arribar fins i tot a ser molesta en algun moment donat, però que la gent m'expliqui coses, ho trobo fantàstic, sensacional. Em demanaves abans per la frescor: El foraster no té desgast perquè la matèria primera és el compartir i això és inesgotable. És com si diguessis “Hòstia, menges cada dia, no et canses de menjar?” No, no em canso. És que si deixo de menjar, segurament tindré problemes greus! Doncs això és el mateix.

L’escriptor Juan Rulfo, quan va deixar d'escriure, li van preguntar per què. I ell va dir que se li havia mort l'oncle Celerino, que era el que li explicava les històries. Entenc que tu aquesta por no la tens, perquè les històries en realitat no s'acaben mai.

— No, no s'acaben mai. I aquí sí que tinc un aval i puc ser molt contundent amb això: tothom, tothom té una entrevista. Absolutament tothom. I t'ho diu un que fa un espectacle que porta 400 funcions en directe i que no s'edita, amb espectadors i espectadores que sempre fan que passin coses interessants. Perquè és un mecanisme ancestral. És quedar a la vora del foc per explicar-se històries. I compartir i aprendre d’això explica l'evolució de la humanitat.

Evidentment, hi ha una feina de preproducció bastant intensa, però tu arribes als pobles molt net, sense saber què passarà.

— Deixa’m parlar de l’equip, perquè és incommensurable. I és la clau: després d’onze anys, mantenim l’entusiasme. Ara al gener marxem a gravar i estem tots frisant. És que quan veus la il·lusió de tot un públic, que són del mateix poble de 400 habitants, i saben que els veuran vora mig milió de persones... allò és molt intens. No hi ha dia de monòleg que no m'emocioni. I més jo, que soc d'un poble petit. I penso: quina merda que el meu poble no pugui ser un d'aquests perquè, esclar, jo no seria el Foraster!

No us heu plantejat mai fer-lo?

— Això surt sempre a reunions i pensem, va, l'últim potser... Però és que la norma número 1 del Foraster no es compliria. Potser hauria de fer-ho algú altre.

I què faries si t'abordés el Foraster i et digués “Escolta, tu qui ets?”

— Si m'enganxés a primera hora del matí, com jo faig a vegades a algú perquè ens hi posem a punta de clar, potser l’enviaria a la merda. [Riu] Però després, segurament, tindria ganes d'explicar coses.

I qui diries que ets?

— Hòstia, no ho sé. Suposo que hi ha uns perfils que tots ens acoblem a un d'aquests perfils: hi ha el que ho sap una mica tot, hi ha el que remena les cireres, hi ha el que col·lecciona històries i que ho arxiva tot... De fet, els humans, en el fons, ens assemblem molt. El que passa és que no som ni blancs ni negres, hi ha uns grisos infinits que són els que s'alimenta El foraster.

La genuïnitat és fonamental, al programa.

— I l’atzar! Hi ha vegades que penses “Si en lloc d'anar per aquest carrer haguéssim passat pel costat, ens hauríem perdut aquesta història!”. Ja, ja, però és que a l'altre costat potser n'hi havia una altra. Ens n'hem perdut una, d'història! I m’encanta jugar aquesta cosa tan atzarosa com és la pròpia vida. Jo arribo allà sabent molt poc volgudament, perquè m'agrada rebre la sorpresa i les coses tal com ragen.

Però segur que descarteu coses a la taula de muntatge.

— El programa té una durada de 50 minuts, i marxem amb unes 30 hores gravades. Molta estona de xerrades, perquè no m’agrada dir-ne entrevistes. I sí que tallem, esclar. Però no perquè no sigui bo. Allò és bo per definició, perquè ve d’algú que té la generositat de regalar-te el més valuós que té: el seu temps.

Hi ha algun testimoni que sigui el que més t’ha emocionat? O el que pensis que pot ser la millor targeta de visita del programa.

— Em costa molt fer un top, perquè a vegades valorem més les històries sorprenent, però hi ha també històries petites que són meravelloses. Algunes de les grans històries d’El foraster donarien per fer-ne una pel·lícula, com la d’en Pepe, de Castellfollit de la Roca, un poble d’interior, que resulta que està construint un catamarà al pati de casa seva per travessar l'Atlàntic, mentre està malalt de càncer. Això t’ho agafa Hollywood i...! Però llavors hi ha d'aquelles petites històries que t'explica la gent del seu dia a dia. Mira, per exemple, l’episodi que hem fet a la Pobla del Lillet, amb aquells nens que la seva diversió és fer ponts perquè, esclar, és el poble que té més ponts de Catalunya.

Tu vas ser un nen de poble. Però no devies fer ponts, diria.

— No, perquè a Sant Feliu de Buixalleu no ens passa cap riu a prop. A més, Sant Feliu és un poble molt atípic, de 800 habitants escampats en 64 quilòmetres quadrats, sense nucli urbà. La meva infantesa va estar marcada pel negoci familiar. La meva germana porta ara el restaurant i és la setena generació de restauradors de la mateixa nissaga. Els caps de setmana hi venia molta gent a dinar, i també nens, i jo de seguida em feia amics amb ells perquè, la resta de dies els únics nens al poble érem la meva germana i jo. La meva salvació va ser quan vaig treure’m el carnet de ciclomotor als 14 anys i vaig poder anar a Arbúcies. A viure, a la vida.

Un record d’infantesa?

— Recordo la primera vegada que vaig anar a teatre, amb l'escola. Tenia 8 anys i quan va acabar la funció vaig anar a la senyoreta Carmina de preescolar i li vaig dir: “Això que han vingut a fer aquests senyors és una feina?”. Penso que allà ja em vaig començar a plantejar si existia una feina que era fer riure els nens i les nenes. De fet, jo no ho recordo, però m'ho va comentar un dia la senyoreta Carmina, ja retirada, quan vaig anar a actuar al seu poble. I no saps pas com li agraeixo que m'ho hagi explicat, perquè ves que no comencés tot allà.

De ponts no en feies, però escrivies cartes. En Mikimoto en va rebre una de teva de ben premonitòria.

— Ja feia teatre, m'agradava molt l'audiovisual i era un fan del Persones humanes, així que li vaig escriure una carta manuscrita, dient-li que si necessitava algú que fes una secció per parlar de pobles, oferint-me. I desengranava una miqueta com podia ser aquesta secció, amb connexions des del casino d'un poble, amb els avis que juguen a la petanca, o des de l'entrenament de l'equip infantil del futbol... No vaig rebre resposta, però ho entenc, eh? I mira, uns anys més tard resulta que...

...resulta que hi ha un programa a la tele que va de pobles i de la seva gent! Quina carta escriuries, ara, aprofitant que se't compleixen els desitjos?

— Ara són més aviat cartes que t'envies a tu mateix. Arriba un punt, per un tema d'edat, que t'adones realment de què va la vida. I jo estic molt agraït de poder-me guanyar la vida amb una cosa que m’apassiona. Ara, també he après que no fer res és aprofitar el temps. Sabem que el temps tot s'ho menja, que el temps sempre guanya. Doncs bé, el meu desig seria que, quan se m'acabi el temps, tingui la sensació que l'he aprofitat.

Et guanyes la vida i fas unes audiències espectaculars. Avui que molta gent sua per fer un 10% de share, i un 16% ja és un èxit rotund, tu estàs marcant un 24%. Quina és la clau?

— Doncs no la sé! Saps què em passa? Que jo, de televisió, hi entenc molt poc. Amb tota la sinceritat i franquesa del món.

Doncs el senyor que no entén de televisió està fent el programa de més èxit de tota la televisió que es pot veure avui dia a Catalunya.

— Ves que la cosa no vagi una mica per aquí, també. A mi m'agradaria pensar que si agrada és per la veritat que té al darrera. A El foraster no hi ha personatges, són persones. No hi ha platós, són pobles de veritat, que després la gent pot anar a visitar. I la gent diu, “Hòstia, en Quim s'ho passa bé, fent això”. Sí, i tant que m’ho passo bé. I això es transmet.

Com ets ara en comparació amb quan vas engegar el programa?

— Penso més en com l'edat i la natura em va posant a lloc. Abans feia set actuacions seguides i no passava res, i ara en fas quatre i... uf, ja bufo. Ara m'agrada molt badar, i fa uns anys potser badar era una cosa negativa, era no fer res i, per tant, perdre el temps. Badar em fa veure que el temps l'estic guanyant. Estic molt agraït de les coses que m'han passat i crec que estar agraït a la vida també és una cosa d'actitud. I també m’ha canviat l’ambició. Jo ara dic que no a molts projectes perquè prefereixo passar temps amb la meva filla de 9 anys i per a mi és molt important jugar amb ella o anar al cinema. Abans, en canvi, em costava molt dir que no.

Per?

— Home, perquè no sempre les coses han anat bé. En aquest món tot és molt efímer i la nostra feina és molt d'alts i baixos.

Tothom et té molt present, des de fa una pila d’anys, ja amb temps del Teatre de Guerrilla. Quin va ser el moment en què les coses no van anar bé?

— La meva arrencada va ser complicada. Vaig estudiar Turisme, pel negoci familiar, però jo em volia dedicar al teatre, tot i que no sabia com fer-ho. Desconeixia fins i tot que existís l'Institut del Teatre o que es pogués estudiar teatre. Els oficis eren de fuster, secretària, mestre, metgessa, paleta, pintor... Vaig estudiar la carrera una mica per tenir enganyats els de casa i, esclar, quan en acabat vaig dir que volia deixar el negoci familiar i volia intentar guanyar-me la vida fent teatre... allò va caure com una bomba i al pare li va saber molt de greu. Ara el meu pare és el fan número 1 del que faig, però en aquell moment ell no venia a veure'm a teatre ni boig.

Vas arribar a posar en pràctica els coneixements de la carrera?

— Vaig estar un any i mig treballant a la cadena Melià d’hotels. I em van oferir anar a l’hotel Bellver de Mallorca, però vaig dir que no. I, esclar, jo no em vaig començar a guanyar la vida fins als 27 anys. Dels 23 als 27 n'hi van 4. Es poden fer llargs. Es van fer llargs. Són anys en què tens una companyia de teatre, però fas un espectacle que no acaba de funcionar, et costa treure el cap... Teatre de Guerrilla no va enlairar-se fins cap allà l’any 1999, a Tàrrega.

Ho veu deixar quan encara estàveu amunt, amb la Guerrilla.

— Sempre diem que les coses anaven bé, perquè teníem molta presència, i fèiem moltes actuacions... però això no vol dir que vagin bé. Sempre valorem que les coses que vagin bé des d'un punt de vista molt extern. “El moment àlgid...!”, ens diuen. Però saber quan s’acaben de debò les coses és d’una intel·ligència màxima. Acabar les coses ens costa molt, perquè ens costa molt acceptar que s'acaba la vida. La nostra, la d’algú proper. Però tot, absolutament tot s'acaba. El món s'acabarà i el nostre destí últim és l'oblit. No sé si hi haurà un nou Big Bang o el sol s’ho menjarà tot, però hi haurà un moment que tot serà oblit. Hi haurà un moment que ningú sabrà qui és Messi, per exemple. Donem per meritori que les coses durin i jo penso, per exemple, quan et diuen que un matrimoni porta 50 anys junts. D’acord, ara bé, si estan bé, està molt bé. Però si no estan bé... és una putada infernal!

Hem parlat molt de la finitud. Tens algun tipus d'inquietuds religioses?

— Crec en les persones. En la gent. En la comunitat. En el que som capaços de fer les persones. Mira, de fet una cosa que no m'agrada dels cementiris és aquest dramatisme que la tradició nostra, catòlica, li ha donat d'aquest patiment. És a dir, que passeges per un cementiri i veus tot d’imatges que... I un cementiri no deixa de ser un cant a la vida.

Què t'agradaria que digués el teu epitafi? L'has pensat mai?

— “Era un bon paio”. “Era bona gent”. “Era un bon tio”. Però tot això se n'anirà a l'oblit, eh? Aquest epitafi també se n'anirà a l'oblit. Però segurament és el llegat més maco que et poden dir. I, de fet, es fa servir molt. Quan parles de gent que ja no hi són, s’acostuma a dir “era molt bona persona”. És la floreta més maca que et poden dedicar, però potser no cal posar-la en un epitafi. No cal esculpir-la.

Era una pregunta legalment no vinculant, no pateixis. Volies un ciclomotor per guillar de Sant Feliu però ara t’estàs arreglant una casa al poble. Roda el món i torna al Born?

— Sí, sí! Allò que dèiem d’estar atrapats per algunes lleis, que de jove penses que podràs canviar. En el fons, estem predestinats. Però ara vull tornar una altra vegada allà dalt, on hi tinc els pares. I on hi tinc el cementiri. A un quilòmetre de la casa que m'estic arreglant hi tinc el cementiri. Un cementiri petitonet, de cent nínxols. El meu cementiri. Hi ha el meu destí, allà.