El fiscal general no té qui li escrigui

Una ombra persegueix el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz. La Guàrdia Civil creu que va tenir un paper preeminent en la filtració de la confessió de la parella d’Isabel Díaz Ayuso. Hi ha fiscals amb grans dosis d’afinació i altres que trafiquen amb les partitures de la judicatura, fent-les arribar a les redaccions amigues perquè puguin penjar-se la medalla d’haver fet periodisme d’investigació. Som encara en el terreny de l’assenyalament i dels presumptes escampats al cos de text, però les coses no fan una fila esplendorosa per a García Ortiz. Sobretot perquè els diaris de l’esquerra, que li podrien prestar suport, no amaguen gens la notícia i l’única pietat que li dispensen és recordar que es tracta d’un dictamen de la Guàrdia Civil allà on la caverna se salta la due dilligence i ja l’envia a la paperera de la història. Comparem, per exemple, aquest avanttítol d’El Periódico (“La Fiscalia acusa els investigadors de no aportar proves i fer inferències”) amb aquest titular d’El Mundo (“Una bateria de proves sentencia el fiscal general”). El primer bascula cap a una funció de defensa, mentre que el segon exerceix ja no de fiscal contra el fiscal, sinó directament de jutge, amb condemna inclosa. 

Però és aquest subtítol d’El País el que, al meu entendre, acciona la trapa que encara sosté García Ortiz i el separa de l’abisme: “Dirigents del PSOE de Madrid reclamen que el seu líder dimiteixi abans del congrés”. Que el diari de Prisa destaqui això cal veure-ho no només com un element informatiu (per al lector en general) sinó també i sobretot com un element imperatiu (per al fiscal en particular). És una amable indicació. I també una bonica mostra de la particular separació de poders que impera a Espanya entre el legislatiu, l’executiu, el judicial… i la premsa.