Fins que no demostrin el contrari, és periodista

S’han complert dos anys des que Polònia va arrestar Pablo González, a qui consideren que ha exercit d’espia al servei de Rússia. No hi ha càrrecs concrets contra ell, ni delictes dels quals es pugui defensar, de manera que la seva penosa realitat és la reclusió en un centre penitenciari, seguint un estricte règim d’aïllament que el manté 23 hores al dia tancat a la seva cel·la. El reporter, que té doble nacionalitat espanyola i russa, està ja complint una condemna i és escandalós que ho faci no ja sense haver tingut un judici, sinó que ni tan sols existeix una acusació formal.

Jo no tinc ni idea si González ha efectuat tasques d’intel·ligència per a Putin. Però si no hi ha un escrit on es detallin les presumptes activitats il·lícites, aquest ciutadà de la UE és una persona lliure que exerceix una activitat protegida com és el periodisme. Des del ministeri d’Afers Exteriors asseguren que els contactes entre ambaixades són freqüents, però és obvi que no estan donant cap fruit. I sobta molt que una UE que va aprovar una Carta de Drets Fonamentals on a l’article 48 es parla de la presumpció d’innocència permeti que el govern polonès exerceixi sense represàlia aquest càstig exemplar. Un cop més, es fa evident que els tribunals comunitaris només poden aspirar a una reparació moral que sol arribar massa tard. Cert que Brussel·les va imposar una multa de mig milió d’euros diaris a Polònia a l’estiu pel can pixa i rellisca que és la justícia al país. Però ha sigut un càstig gens efectiu: potser tan sols un gest de cara a la galeria, pel què diran. Mentrestant, l’espionatge està castigat a Polònia amb penes de fins a deu anys de presó i González ja ha purgat un 20% de l’eventual condemna. Hauria de ser un escàndol majúscul, però quedarà en un recordatori estèril.