Aquesta setmana hem patit una altra sobredosi mediàtica de Miguel Bosé, a qui les televisions utilitzen com si fos un mico de fira. El cantant s’ha convertit en una joguina trencada: aquell artista exitós de vida privilegiada ha degenerat en un home inquietant i malalt que explica episodis tèrbols de la seva família i elabora conspiranoies al voltant de la ciència. La pandèmia va catapultar la seva versió més sòrdida gràcies al seu negacionisme sobre la vacuna contra el covid.
Des d’aleshores, Miguel Bosé ha esdevingut un personatge encara més llaminer del que era. Aquesta setmana, Telecinco ha estrenat l’adaptació de la sèrie Bosé, on es recrea la vida del cantant. És una versió més comercial de l’emissió inicial que va fer Sky Showtime. L’estrena a Telecinco va comptar amb un preliminar: una entrevista de Joaquín Prat al cantant per celebrar La noche de Bosé com un especial temàtic de primer nivell. Una setmana abans, també a la mateixa cadena, l’artista ja havia visitat Ana Rosa Quintana a TardeAR.
Per altra banda, Movistar+ també compta en el seu catàleg amb la sèrie documental Bosé renacido, on el mateix cantant explica el passat familiar, centrant-se sobretot en la figura del seu pare, el cèlebre torero Luis Miguel Dominguín, un maltractador amic de Franco. “El niño de Franco”, li deien. Miguel Bosé també ha visitat recentment El hormiguero a Antena 3 i ha fet de jurat en el desastrós talent show de La 1 Cover night.
Miguel Bosé fins a la sopa.
Però el més preocupant és el relat comú en aquestes produccions biogràfiques. Primer, un interès per com era la vida dels Dominguín Bosé. Una narració en què es cultiva una certa aura de fascinació pel torero, que queda blanquejat per unes històries sobre la seva irresistible capacitat de seducció i les seves amistats més glamuroses. Els maltractaments a la seva dona, Lucia Bosé, queden desdibuixats per una pàtina de romantització d’una història de passió. Els vincles amb el món artístic, literari i cinematogràfic més selecte són simultanis a les relacions amb l’alta societat de la dictadura espanyola. Aquesta sintonia amb Franco va protegir la família.
La trajectòria professional de Miguel Bosé no s’ha caracteritzat pel seu compromís social sinó més aviat per la frivolitat banal. I la seva vida sexual i sentimental l’ha defensat des de la llibertat individual més que des del compromís amb cap col·lectiu. La resta s’ha mantingut sota certa opacitat: addiccions, vida a Mèxic, paternitat per gestació subrogada, actitud reaccionària a les xarxes socials i un últim atracament a casa seva narrat per ell mateix com si fos una pel·lícula d’acció. De tot plegat se n’ha fet un heroi mediàtic que explica la vida en clau de drama i lamenta que ara ja no hi ha llibertat per dir ni fer el que es vol. Com s’ha fet amb altres personatges de l’alta societat espanyola més ultraconservadora, es reescriu la història per convertir el passat més mesquí, prepotent i impune en una mena de conte de la Ventafocs per entretenir la gent a la televisió.
