I, al final, el Tron de Ferro era el menys important

San Francisco (EUA)Fa temps que ‘Joc de trons’ va deixar de ser la sèrie per als friquis de la fantasia, i bona mostra d’això és The Dorian, un restaurant de Sant Francisco que aquesta nit ha acollit una festa temàtica per veure en comunitat l’últim episodi de la saga de George R.R. Martin i, des d’on, per casualitats familiars, he acabat acomiadant-me del que és segurament un dels fenòmens televisius més importants de l'última dècada. Situat en una de les zones residencials de la ciutat californiana, la seva parròquia és l’exemple més clar de la transversalitat de la sèrie: gent d’edats i nacionalitats diverses.

Cada diumenge, des de l’inici de la vuitena temporada, el local ha celebrat una trobada en què no falten els còctels customitzats i els aperitius lliurement inspirats en la gastronomia dels Set Regnes, com una cassoleta a base de cols de Brussel·les. La invitació de la festa convida als assistents a vestir-se amb les seves millors gales, o, cosa que és el mateix, posar-se una perruca de Daenerys o córrer a l’IKEA per comprar una de les catifes de pèl que llueix Jon Neu sobre les espatlles. A l’hora de la veritat, però, hi ha poca disfressa i només apareix una cabellera rossa de Khalessi que es dissimula gràcies a la foscor del local i els plats d’hamburgueses que desfilen per la zona acotada per als seguidors de 'Joc de trons', una espècie d’altell amb sofàs de vellut que separa la bombolla seriòfila dels que han vingut a matar la tarda de diumenge a base de còctels i ‘hits’ de radiofòrmula. Veure l’esdeveniment televisiu de l’any en un bar té el seu peatge: la responsable de l’acte avisa que faran una petita pausa a mig capítol –l’emeten a través de la plataforma de la HBO i, per tant, el poden aturar quan vulguin– perquè tots els assistents tinguin l’oportunitat de demanar menjar, begudes i anar al lavabo (no fos cas que semblés que només volen fer caixa).

Establertes les bases de la cerimònia, sonen els primers acords de la sintonia principal de la sèrie i els espectadors, una trentena, concedeixen uns discrets primers aplaudiments. Amb les primeres imatges –pausades i reflexives– ja s’intueix que aquest últim episodi no busca l’èpica sinó un final que permeti mirar enrere i fer repàs del viatge dels personatges. La contrapartida per als que veiem l’episodi al The Dorian de San Francisco és que els nombrosos silencis del capítol són importunats per la música pop que sona a la planta baixa del local, tot i que ningú sembla donar-hi importància. La parròquia està tan concentrada que gairebé no se senten comentaris ni expressions de sorpresa quan es produeix un dels girs de guió fonamental de l’episodi, el que posa punt final al culebró entre la Daenerys i Jon Neu. De fet, si haguéssim de fer un recompte del tipus de reaccions generades pel capítol podríem dir que els somriures i, fins i tot, els riures guanyen per golejada. El responsable és Tyrion Lannister, que recupera l’humor sorneguer i el protagonisme que el van convertir en un dels personatges preferits dels fans des dels primers episodis.

La (relativa) placidesa de l’últim episodi deixa alguns dels espectadors que s’han reunit en aquest bar californià sense saber gaire què pensar. Tres són catalans i estan de visita a la ciutat per participar en el congrés anual de l’Associació Americana de Psiquiatria. Ramon Planet, Luis Delgado i Benjamin Piñeiro van localitzar aquesta trobada després de fer una cerca intensiva per internet. Després de fer tres hores de guàrdia per assegurar-se un seient, se’ls veu una mica desinflats quan apareixen els títols de crèdit. Confessen que potser no és el final que s’esperaven i que els hauria agradat que algunes de les seves teories s’haguessin materialitzat. Delgado remarca que el seu desencís ja va començar amb l’episodi anterior i que el final li ha semblat “normal, poc èpic”.

El seu parer reflecteix, en part, el sentiment d’un segment important de l’audiència, que els últims dies ha deixat clar que el capítol final no era el tancament d’una sèrie qualsevol. En l'últim mes i mig cada nova entrega de ‘Joc de trons’ s’ha analitzat en profunditat: qualsevol petit error o gir de guió ha servit perquè les xarxes sentenciessin –amb la seva habitual rotunditat– que la sèrie havia perdut el nord. El sentiment de propietat respecte a la sèrie és tan alt que fins i tot un seguidor, descontent amb la feina dels ‘showrunners’ David Benioff i D.B. Weiss, s’ha atrevit a posar en marxa una campanya per demanar que es torni a rodar íntegrament la vuitena temporada. La iniciativa, que podria semblar una ‘boutade’, ja ha recollit més d’un milió de firmes. Durant les vuit temporades que ha durant la sèrie sempre ens havien fet creure que el Tron de Ferro i el seu ocupant eren el cor de la sèrie, fins que en aquest últim episodi els creadors han deixat clar que hi ha vida més allà del seient reial. Tant a la pantalla com fora, l’herència de ‘Joc de trons’ va més enllà de les disputes entre dinasties: en l’era de les multipantalles i l’allau de continguts, ha aconseguit convertir-se en l’esdeveniment global i massiu capaç de reunir amics i famílies per gaudir de la televisió.