En absència del príncep Noctis –que ha marxat en limusina amb els seus amics cap a Tenebrae, on ha de casar-se amb la princesa Lunafreya– el regne de Lucis ha estat atacat per l'imperi Niflheim. Aquesta mena de conte de fades modern és el punt de partida argumental de Final Fantasy XV, però tot i que al món d'Eos tenen lloc batalles èpiques, l’odissea que ha viscut aquest videojoc fa empetitir la del seu protagonista.
I és que el desenvolupament dilatat (ben bé una dècada) de la producció que inicialment duia el títol de Final Fantasy Versus XIII no ha suposat només el llançament d’una nova iteració d’una de les sagues de rol japonès més venerades. Podem considerar-lo la reinvenció de la franquícia i el replantejament d’algunes de les seves característiques més inamovibles.
Redefinint el gènere
Ens centrem en el control d’un sol personatge, a diferència de la majoria de jocs de la saga. Les invocacions, abans cabdals, són escadusseres i en fem ús excepcionalment, per posar fi als enfrontaments quan van mal dades. Hi ha un cert desequilibri entre les missions absorbents de la trama principal i unes tasques secundàries massa supèrflues que repercuteix en el ritme de la història, però l’aventura ofereix un món obert espectacular, criatures meravelloses i una experiència de combat accessible, que desterra els torns i opta per l’acció en temps real.
Square Enix ha arriscat amb timidesa, però satisfactòriament. Sense plantejar cap revolució, ha mirat d’acostar-se a un públic que sentia aversió per alguns dels trets distintius més arcaics del gènere, que havien esdevingut un llast. Aquest Final Fantasy podria haver-se dit d’una altra manera perquè s’assembla poc als anteriors episodis de la sèrie, té força d’experimental i es replanteja els aspectes més feixucs de la jugabilitat distintiva de la llicència; ara els seguidors més veterans han de jutjar si se n’ha traït o se n’ha preservat l’essència.