David Jiménez: "Els fills de puta juguen amb avantatge, perquè no segueixen les regles"

BarcelonaVa ser fugaç director d'El Mundo, i va explicar la part menys decorosa de les relacions de la seva pròpia empresa amb el poder. Havia arribat al càrrec després de dues dècades com a corresponsal de conflictes. És aquesta experiència voltant pel món la que ha sintetitzat gràcies als mecanismes de la ficció al llibre El corresponsal (Planeta), "una novel·la inspirada en fets reals", tal com diu el subtítol, i ambientada a la Revolució Safrà de Birmània. Es considera ja un corresponsal retirat –la família ho canvia tot– que lamenta la decadència d'aquesta figura a la premsa espanyola. Però admet la temptació d'agafar la motxilla i anar a Ucraïna. I tot just ara comença a desprendre's del tic de mirar a totes bandes, per detectar una possible bona història. O un perill.

"En la guerra emergeix la veritable natura humana". Aquest és un diagnòstic pessimista...

— Quan la teva feina no és vendre entrades a Disneyland sinó anar a guerres i a revolucions que molt sovint són fallides... la teva visió es va enfosquint. Per això alguns dels personatges d'El corresponsal lluiten contra el dimoni del cinisme que pot fer-te aixecar, com a protecció, un mur per parapetar-te rere la indiferència.

A Miguel Bravo, el jove reporter protagonista i narrador, els veterans el tracten amb displicència. ¿No hi ha un punt mitjà entre ser naïf i estar de tornada de tot?

— És una evolució. Podem imaginar l'idealista Miguel Bravo, al cap de vint anys, convertit en Daniel Vinton, cínic i joguina trencada de l'ofici, la vida personal del qual ha acabat sent un desastre perquè no és fàcil compaginar el reporterisme de guerra amb una vida familiar o quotidiana. Més tard o més d'hora, és inevitable preguntar-se: "¿Tot això que he fet ha servit per a alguna cosa?"

Vinton justifica el seu cinisme dient: "Un es cansa de veure els fills de puta guanyar sempre, a l'escola, a l'oficina, a la política i a la guerra".

— És una visió supernegativa, oi? Els fills de puta juguen amb avantatge, perquè no segueixen les regles. Ara bé, jo voldria contradir el meu personatge una mica. Perquè al final, encara que sigui a la línia de meta, a l'últim mil·límetre, moltes vegades perden. És estrany que dictadors com Putin no acabin penjats d'un semàfor pel seu propi poble, o en un tribunal internacional, o a la mateixa presó on fins aleshores ells ficaven els dissidents. Però és veritat que a vegades... hòstia, s'ha d'esperar massa a fer justícia. Amb la veritat i la mentida passa el mateix. Fa la sensació que la mentida va molt més ràpida mentre la veritat va arrossegant els peus. I, tanmateix, segueixo pensant que al final la veritat s'imposa.

Per tant, qui creus que guanyarà la guerra a Ucraïna?

— Jo crec que ja l'ha perdut Putin. Perquè encara que arrasi Ucraïna i hi posi un govern titella, això ha sigut el gran despertar d'Europa enfront de l'amenaça de l'autoritarisme i el radicalisme. M'ha sorprès positivament que en un lloc on rares vegades trobes coratge, com és Brussel·les i els seus despatxos, de moment estiguin demostrant certa estatura.

El llibre alimenta el tòpic que alguns corresponsals passen el dia daiquiri en mà, o a l'spa de l'hotel de cinc estrelles.

— És que jo ho he vist, això!

Però és la norma o l'excepció?

— A l'Afganistan, cobrint la guerra, vaig veure un equip d'una televisió italiana filmar ferits de trànsit com si ho fossin d'un bombardeig dels EUA. Hi ha de tot. He vist companys jugar-se la vida per apropar-se una mica més a la veritat, de manera admirable, però també he vist tipus que s'inventaven una història o que li amagaven el telèfon satèl·lit a un company perquè no pogués enviar la crònica. Al llibre he tractat de reflectir-los a tots. No volia fer un perfil mitificat.

A El director vas explicar el teu accidentat pas per la direcció d'El Mundo amb la cara descoberta. Per què ara has optat per una novel·la?

— Era un desafiament per a mi explicar la vida íntima dels corresponsals. Això dona molt de joc per a una novel·la. I explotar els recursos literaris de la ficció em permetia fer-la més entretinguda, arribar a un públic més ampli, entretenir... Que tingués totes les dosis d'aventura, però també d'amor! Que els corresponsals van de bòlit, però també tenen temps. No només per follar, sinó per enamorar-se, en ocasions. I, bé, jo soc un home casat, cony, havia de ficcionar-ho!

El periodisme és l'art de fer interessant l'important, diu un dels seus personatges. Però col·locar els temes d'internacional no sempre és fàcil.

— És desesperant. Tu ets allà, el que estàs veient és el més important i truques a la teva redacció, a milers de quilòmetres de distància, i et diuen: és que avui hi ha un Barça-Madrid i hem hagut de donar la teva pàgina a Esports. A Espanya l'estatus del periodisme internacional sempre ha estat marginal. I a fora no és així. Un dia em deia algú: "Que estrany que fessin director un corresponsal". "Deu ser estrany aquí!", vaig contestar. Si tu vols ser el director d'un gran diari al Regne Unit, a Alemanya o als Estats Units, tret que no posi al teu currículum que has estat corresponsal, no tens cap possibilitat. A Espanya la batussa política fa que totes les energies i atenció les posem allà. Ens costa molt mirar al món. I, de sobte, esclata Ucraïna i tothom diu: per què ha passat? Doncs bé, si no haguessis acomiadat els corresponsals sabries que a Ucraïna hi ha una guerra des del 2014.

¿Millorar el món explicant la veritat és possible?

— Soc un convençut que el periodisme serveix per millorar les coses. Posem per cas la Guerra del Vietnam. Si no hi hagués hagut reporters explicant el que estava passant, amb cròniques que van canviar la percepció de la societat americana i l'opinió pública, aquella guerra s'hauria allargat anys i hauríem lamentat centenars de milers de morts més. A Iugoslàvia, sense els reportatges de l'Avinguda dels Franctiradors, amb les dones que anaven a comprar el pa sent abatudes, els polítics que portaven mesos asseguts als despatxos sense fer res no haurien reaccionat. Ara bé, moltes vegades, t'estimbes contra la realitat i veus que la teva feina no ha tingut l'efecte que hauries volgut.

Has sentit frustració sovint?

— Jo l'he sentit a l'Afganistan. Vaig cobrir la guerra una dècada i veure ara el retorn dels talibans, que les nenes tornen a tenir prohibit anar al col·legi, que els avenços tímids de les dones reculen... doncs veus que el periodisme té els seus fracassos.

¿Hi ha la temptació d'afavorir a les cròniques un escenari que pot semblar just, però que només existeix en l'esperança, o la imaginació, del corresponsal?

— Jo... em nego a llegir les meves primeres cròniques com a corresponsal perquè estic convençut que estan plenes d'estereotips i prejudicis. I que molts cops les vaig escriure, mentalment, abans d'anar als llocs. Amb el pas dels anys, curiosament, he dubtat més. I vaig millorar en la humilitat de reconèixer tot el que no sabia.

Tornem al Vietnam que esmentaves. Eddie Adams va capturar l'instant precís en què un cap de policia executava un presoner del Vietcong. ¿Hauries premut el disparador de la càmera?

— No he estat fotògraf... però sí. Crec que aquesta foto, com dèiem, va ser fonamental perquè l'opinió pública dels Estats Units sabés què estava passant. Torno a sentir gent dient: no ensenyeu imatges massa gràfiques. Escolta, això és la guerra i s'ha de transmetre què és la guerra. Hi ha límits, per descomptat, però això no és Disneyland. Què fas, si no? ¿Dones les típiques imatges verdes que semblen un videojoc, però no les imatges del que això ha provocat a peu de carrer? Sempre he estat favorable a mostrar la realitat de la guerra, perquè si no ens anestesiem.

Hi ha qui diu el contrari, que la repetició d'imatges insensibilitza. Les converteix en quotidianes, primer pas per a la indiferència.

— Aquí entra en joc la sensibilitat i el criteri dels millors periodistes. Perquè la millor imatge, molts cops, no és la que ensenya unes entranyes. Potser és un quadern escolar entre les runes d'un col·legi.

La guerra són els morts i també la por dels vius. Quin va ser el primer cop que vas sentir por?

— Ho recordo perfectament. Quan estàs en perill pots sentir por, però el moment de començar a sentir una por continuada va ser a l'Afganistan, en una carretera on hi havia hagut diverses emboscades. Vaig començar a mirar a totes bandes i vaig ser conscient que em podien segrestar. Què havia canviat? Doncs que havia sigut pare. Ja no pensava què em passaria a mi, sinó en la putada que li faria a aquell nen que potser deixaria enrere. Vaig seguir cobrint conflictes alguns anys més, però ja ho feia diferent.

¿En parles, amb ells, d'aquesta etapa?

— Tinc una anècdota. Quan em van fer director d'El Mundo, el mitjà va mostrar clarament el seu enuig. Em va dir: "Papa, això vol dir que ja no li podré dir als meus amics de l'escola que tu vas a la guerra?" Per a ell, el seu pare era l'heroi que anava a la guerra! Però, mentrestant, aquell pare pensava: "Jo ja no hauria d'estar fent això", precisament pels nens i la família. Fernando Múgica, cap d'internacional d'El Mundo, em deia: "No deixis que et matin, perquè aleshores la teva crònica no m'arribarà a temps". Era broma però també una manera de dir que, quan ets allà, no hi ha cap exclusiva que valgui la pena el risc. Et poden matar, sí. Però no facis res per comprar més números de la loteria.

Temptacions de tornar-hi?

— Avui veig la guerra d'Ucraïna i em venen ganes d'agafar la motxilla, esclar. Però cal completar la renovació de joves reporters, que són allà amb condicions molt pitjors de les que jo vaig tenir. Que jo hagi situat la novel·la a Birmània és també perquè aquell any del 2007 aquella revolució va ser l'última en què jo vaig viure el mode de vida del corresponsal com havia estat abans, amb l'aura de romanticisme, acció, perill i aventura dels millors dies. Després, de seguida va venir la crisi, els acomiadaments dels corresponsals, la precarietat.

Recordes el moment de pensar: "Això ha canviat"?

— Per exemple, fent la cobertura a Fukushima. Jo tot just havia aterrat a l'aeroport i ja em demanaven que actualitzés per a la web. "No he arribat a cap poble", els recordava. "Ja, però ens va bé vendre que estàs allà". La rapidesa i la quantitat d'informació que feies va passar a ser més important que la qualitat i la profunditat. Calia alimentar la bèstia i el pou sense fons d'internet sense importar massa què enviessis. Jo vaig ser testimoni de la decadència del periodisme i de l'ofici del corresponsal a Espanya.

És irreversible?

— Sempre és injust posar un exemple del New York Times perquè juga en una esfera diferent. Però avui té més corresponsals que en cap altre moment de la seva història. Jo he començat a col·laborar per al Welt. "Busquem reporters, perquè ens hem adonat que les històries en profunditat ens porten subscriptors", em diuen. Per què no a Espanya? I hi ha models, eh? Com el vostre mateix, que es basa en la subscripció. Segur que feu el vincle: quan publiqueu una bona història que està treballada això atrau l'interès del lector que potser no serà massiu, però sí fidel. Ara, com que a Espanya hem regalat el periodisme durant vint anys, costarà una mica. A El Mundo, quan jo vaig arribar, es publicaven 500 notícies al dia. Com les pots fer bé totes? Impossible, es cola de tot. El camí és menys i millor. I demostrar a la gent que estàs al seu costat i no al dels interessos d'altres.

El director desvelava precisament aquests interessos aliens. ¿Et sents proscrit dels mitjans espanyols?

— Va ser un exercici d'honestedat irresponsable i quasi suïcida, per part meva. Però si no l'hagués escrit, no em podria mirar al mirall i veure un periodista. Havent sigut testimoni del que vaig veure, ¿hauria acceptat aquell intent de comprar-me amb clàusules per no explicar res del que va passar? I, al capdavall, he tingut la fortuna de tenir les portes obertes a grans diaris internacionals. El llibre va cabrejar a qui havia de cabrejar, i va agradar a qui havia d'agradar. I els enemics han envellit pitjor que el llibre, perquè el llibre és tan vigent, o més, que quan es va publicar.

Llegeixes encara El Mundo?

— No. Llegeixo ocasionalment alguns companys que admiro. Però el diari no té res a veure amb el projecte que jo vaig somniar. Em produeix zero interès intel·lectual o periodístic. Sé que la feina de Colás o Espinosa amb Ucraïna és increïble, però també sé que als despatxos d'aquest diari hi ha gent que no té cap interès en la veritat, o en el periodisme. I que s'han convertit en comissaris polítics. Però estic molt desconnectat, eh? El dol d'El Mundo el vaig passar fa molt de temps. És una exnòvia a qui he oblidat.

I les memòries de Pedrojota?

— Me les va enviar, però les tinc pendents. Sé que prepara el segon volum i allà entra més en la meva etapa. Però al final, si un mira enrere, veu que quatre directors d'El Mundo van ser acomiadats en tres anys i mig durant el mateix govern del PP i de Mariano Rajoy. Ningú pot pensar que això és una casualitat. Amb els seus excessos i errors –que els va cometre– el diari va fer una cosa valenta: posar tots els recursos en investigar la corrupció d'un govern afí ideològicament als seus lectors. Pocs tenen capacitat de fer-ho. I això va tenir conseqüències per als directors. Curiosament, abans em preguntaves per l'optimisme. Doncs mira, una raó per ser optimista: aquelles investigacions van acabar amb el govern. És a dir, van provocar una sentència judicial que va posar fi al domini brutal del PP a tot Espanya. Qui va guanyar, doncs? El diari segueix i Rajoy està de nou fent de registrador de la propietat.

Per acabar, una cosa que m'ha deixat molt preocupat del llibre: ¿de debò que no hi ha corresponsals grassos?

— Segur que n'hi ha! [Riu] Jo mateix passo per etapes de més i menys volum... Però és una d'aquestes maldats que es diuen entre corresponsals. Al final, tampoc es fa tant exercici. Això que correm rere les bales... és més dels fotògrafs. Els plumilles no tots es queden a l'hotel, però tenen l'avantatge de no haver de capturar l'instant just en el lloc adequat i com més a prop millor.