Ningú hauria de ser jutjat pel seu pitjor tuit, especialment si va ser escrit prou temps enrere, però això no pot servir de disculpa perquè autèntics trols i assetjadors de les xarxes puguin ostentar un càrrec institucional d’alta representació. És el cas de la presidenta de les Corts d’Aragó, Marta Fernández, de Vox, que entre les seves perles hi ha haver compartit entre els seus seguidors la noció que Irene Montero només sap “agenollar-se per medrar”. L’entrevistaven a l'Heraldo de Aragón i les respostes evidenciaven fins a quin punt la ultradreta està reinventant amb èxit les regles polítiques i comunicatives. Quan li pregunten per què ha esborrat el seu compte de Twitter, diu: “No està esborrat, està suspès. I el reprendré”. La periodista li demana si quan el recuperi inclourà totes les seves, diguem-ne, aportacions. Ella respon: “Ho mirarem. Un perfil polític no s’assembla en res a un paper institucional. És com veure el mateix vaixell, però des de la proa o des de la popa”. Aquesta distinció és, simplement, sensacional. Perquè, mirat de la proa, la popa, babord o estribord, segueix sent el refotut mateix vaixell. La resposta ens ve a dir que es pot insultar i atiar l’odi contra una persona, denigrar-la i enviar-li les hordes de seguidors, sense que això comprometi per res la idoneïtat per a un càrrec tradicionalment serè com el de president d’una cambra. Preguntada sobre la vigència de tot el que va deixar escrit, Fernández es despatxa a gust: “Ho mantinc des del moment en què ho he dit en la meva etapa de política. Les coses es treuen de context”.
Els neoautoritaris mostren, amb respostes així, que validen l’agressivitat com a via per suprimir els polítics que molesten. Si arribes al poder, no els pots retreure el passat. Ahà. Ben curiós, per a una gent tan nostàlgica en altres coses.
