El fil que va de Bob Pop a l’infermer repatani al català

El Mundo es despenja amb l’enèsim cas del seu particular martirològic lingüístic. "«Me’n torno a Andalusia, no tinc forces per seguir»: 212 sanitaris es queden sense plaça fixa pel nivell de català". El cas en qüestió és la d’un treballador interí que, després de deu anys a Catalunya –i sabent que la consolidació de la plaça depenia d'obtenir el nivell C– va optar per no treure’s un examen que és bastant soplar y hacer botellas. El relat del rotatiu, esclar, no és el d’un professional que aspirava a trobar una feina fixa sense prendre’s la molèstia de demostrar un mínim coneixement de la llengua de bona part dels seus pacients i que pretenia que en un moment vulnerable i delicat haguessin de fer l’esforç que ell no estava disposat a fer.

Que la caverna jugui aquesta carta és més previsible que el guió d’una pel·lícula porno. El que és interessant és veure com aquesta narrativa del "pobrets, prou que fan venint aquí a treballar" també la disparen sense cap complex una part de l’univers pròxim als comuns. Bob Pop en donava un exemple recent, magistralment despullat a l’APM? per Joel Díaz. "Al final, és mandra, home", li etzibava l'entrevistador, en un resum tan lacònic com precís de la situació. Es construeix un discurs pretesament obrer i juanadoloresc per amagar la crua realitat, que és el menyspreu al català. Perquè, per molt que El Mundo ens regali melodrames que ni Vincente Minnelli, les ocasions en què aquesta llengua és imprescindible a Catalunya es poden comptar amb els dits d’una mà. (I, a la inversa, amb els dits de cinc mil mans). Però fins i tot això molesta, i les excepcions són reconvertides en terribles relats d’opressió orwelliana mentre la llengua se’ns esllangueix –carai, quina eficàcia, doncs!– i els bobpops del món ens diuen que és que no som prou simpàtics.