Abril Zamora: "Per a mi, el fet de ser trans és tan poc rellevant com el fet de ser rossa"

Després de ser guionista d'Élite i crear la comèdia Señoras del (h)AMPA, Abril Zamora (Cerdanyola del Vallès, 1981) acaba d'estrenar Todo lo otro, una de les primeres produccions espanyoles d'HBO Max. A la dramèdia, Zamora hi fa tots els papers de l'auca: n'és la creadora i la directora i hi dona vida a la Dafne, una desorientada noia en la frontera dels 30 anys que està frustrada per una feina poc satisfactòria i una vida sentimental a la deriva.

A Todo lo otro ets creadora, directora i protagonista. Com ho has viscut?

— Soc molt pesada! [riu] Al principi va ser complicat, sobretot la part del rodatge, fins que m'hi vaig acostumar. Era molta responsabilitat i molta feina. Però he tingut la sort de treballar envoltada dels meus amics, no només els actors sinó també la resta de l'equip, amb el qual ja havia treballat abans. És cert que dirigir i actuar al mateix temps a vegades és complicat, però vam poder assajar molt.

La sèrie té molt de retrat generacional. ¿Era la teva idea?

— Sempre intento rebutjar aquest concepte, perquè em sembla molt de nínxol. Encara que els protagonistes tenen tots uns 30 anys, no volia parlar d'una generació concreta, sinó d'uns personatges concrets. Els conflictes que es tracten són molt universals i pot empatitzar-hi una persona de quinze, setze o cinquanta anys. A la sèrie parlem de la frustració, de l'amor unilateral, de perdre els objectius de vista, i crec això és molt fàcil de reconèixer en tu mateixa, tinguis l'edat que tinguis. Volia fugir del concepte generacional, però, al final, és veritat que estic parlant de personatges de més 30. Sempre m'ha semblat que a la ficció espanyola hi ha un buit d'històries respecte a aquesta franja d'edat.

¿Has utilitzat elements autobiogràfics?

— Sí, però no de manera conscient. És molt més autobiogràfica del que vaig pensar quan l'estava creant, però mai vaig ser conscient que estigués explicant una cosa que em toqués tan de prop. Vaig construir els personatges molt a mida per als actors que els interpretarien i els vaig acostar a les seves personalitats, però les seves trames són alienes a ells. El personatge protagonista sí que té moltes coses que són meves: com s'enfronta als conflictes o com viu les seves emocions és bastant similar a com ho faig jo. Estem en moments vitals diferents, però la frustració que pateix el personatge és una cosa que també he viscut. Jo tinc molt latent l'adolescent que hi ha en mi, però també la sabotejadora interna, i això fa que ens assemblem.

Creus que tots tenim aquesta sabotejadora interna?

— Crec que sí, que tots la tenim constantment. Jo molts matins penso "soc lletja, no serveixo per a res, soc un frau", però després penso "ei, que jo també molo!" Crec que és una cosa molt normal i crec que s'ha d'aprendre a gestionar-ho i que no et paralitzi. Potser aquesta inseguretat és el que ha fet que tot aquest procés no em superés, perquè ha sigut una cosa molt gran. Mai em vaig arribar a relaxar al 100% i crec que això és més productiu que estar molt segura de tu mateixa.

Quan vas escriure la sèrie tenies al cap altres ficcions que s'han anomenat generacionals com ara Girls?

— Sempre les he tingut presents. Quan vaig tenir l'oportunitat d'escriure una sèrie nova sempre pensava en les sèries que m'agradaven molt pel seu to. A Espanya ens fa molta por aguantar una pausa entre els actors o que les sèries puguin fluctuar d'un to més lleuger a un de més dramàtic; és una cosa que sempre he vist fora i em cridava molt l'atenció. Sí que hi ha un cert paral·lelisme amb Girls, perquè és la història d'uns personatges i de crisis existencials quan passes dels 30, però un cop acabada la sèrie ja no hi veig tantes semblances.

En moltes entrevistes has dit que l'etiqueta 'trans' no és el que més et defineix, però a la sèrie sí que hi és present. ¿A la ficció espanyola li costa molt tenir personatges trans?

— Sí, ens costa molt tenir personatges trans a la ficció i, sobretot, que estiguin allunyats de trames que siguin purament LGTB. Als primers episodis sí que es menciona [que la protagonista és trans], però després es va perdent. Hauria sigut molt ximple, si no hagués mencionat la transsexualitat del personatge en algun moment, però ho faig com ho faig a la meva vida: per a mi, el fet de ser trans és tan poc rellevant com el fet de ser rossa. La protagonista està molt normalitzada en la seva feina, en les seves relacions personals i el seu cercle d'amistats. Per a mi això és el que hem d'explicar: la ficció és educació, i crec que és meravellós fer una ficció en què el personatge transprotagonista està normalitzat en el marc en el qual viu. És cert que en alguns moments se li dona importància, però també se n'hi dona al fet que és victimista, pessimista o que té molta il·lusió. Sempre dic que no és rellevant que el personatge sigui trans però que sí que ho és que la creadora ho sigui. Crec que és important parlar d'aquest tipus de coses i que es vegi que hi ha creadores trans, directores trans...

Normalment són professionals que tenen més dificultats per poder desenvolupar els seus projectes...

— Totalment. Hi ha un nivell d'atur aclaparador en el sector, especialment en el món de la interpretació, perquè hi ha poquíssims personatges trans i no sempre els fan actors o actrius trans, perquè es truca a actors o actrius cisgènere per fer-los. Quan els intèrprets trans estiguin normalitzats i puguin fer qualsevol personatge serà el moment en què un intèrpret cisgènere podrà fer un personatge trans. Però fins llavors, com que només pots fer un personatge molt de tant en tant, és terrible que ni tan sols les truquin per fer els càstings per a rols trans.

Deies que la ficció és educació. Què penses quan llegeixes notícies com que s'han intentat prohibir una sèrie de llibres LGTBIQ als instituts de Castelló de la Plana?

— És terrorífic i desolador. Crec que aquest tipus de coses han passat sempre, però ara ens hi estem fixant moltíssim perquè amb l'auge dels partits d'ultradreta està sortint gent de la caverna, i és molt trist. Som a l'any 2021 i estem parlant de drets humans i sentit comú. És terrible que això pugui passar i que es privi a nens i adolescents de conèixer la cultura LGTB, sobretot perquè si un nen és gai ho continuarà sent, llegeixi aquests llibres o no. Fem fàcil el seu camí perquè la seva adolescència sigui més senzilla.

A la sèrie El desorden que dejas (Netflix) es prescindeix totalment de si el personatge és trans o no. Aquest és el camí?

— Tant de bo, però estem a anys llum que això passi. Crec que quan Carlos Montero [creador de la sèrie] em va trucar per fer aquell personatge va ser un pas de gegant en l'audiovisual. No era rellevant que jo fos trans: ell em va trucar perquè li agradava com a actriu, independentment del que jo era. Tant de bo això passés més, però lamentablement no és la normalitat actualment.