El festival de la toxicitat
“¡Me tiro todo el puto día trabajando para tenerte como a una reina!”, “Yo te he 'respetao'!”, “¡Yo tengo dignidad, tío!”, “¡Por eso se arrepiente! ¡Porque sabe lo que hago por ella!”, “¡No puedo sentir esto!”, “¡A mí me ha roto, yo no voy a cambiar!”, “¡No quiero más locuras esta noche!”, “Necesito que vuelvas a la villa y digas lo que has visto a tus compañeros porque ellos también están sufriendo”, “¡Aunque esté así, lo he visto todo!”, “¡Dejen que piense, caballeros! ¡Que uno necesita pensar solo!”, “¡Tranquilidad, por favor!”, “Gordi, ¿'pa' qué quieres ir? ¿Verle 'pá' qué? ¿Si está haciendo conexión con otra persona y vas a ir tú a recordarle dónde estás? ¡Si es un hombre, que se acuerde él solo!”, “Yo sé que, si me ve, cambia el chip y piensa, joder”, “¡Vente 'pa cá' y relájate!”, “¡Me siento muy mal! ¡He ido detrás de él, pero ya estaba superlejos y no he podido llegar!”, “No me esperaba esto! ¡Llevo toda la tarde pensando en él y todo lo que me ha dicho me duele!”, “¡Quiero verlo! ¡Necesito hablar con él! Solo necesito verle y hablar con él. Intento ser fuerte, ¡pero esto ha sido el remate!”, “¡Tenéis que aguantar!”, “Me tendría que haber demostrado ese dolor a perderme antes, y no aquí que llevamos un montón de días”.
Són laments i crits extrets de La isla de las tentaciones, el reality de Telecinco on una dotzena de parelles heterosexuals queden separades en dues mansions per lligar amb altres participants. És l’espectacle patètic de la cosificació i el sexisme, on una manada de curts de gambals musculats i farcits de silicona es passegen mig despullats, ballen i practiquen sexe a la piscina. No duen a terme cap mena d’activitat més enllà d’ensumar-se les feromones els uns als altres, reflexionen dramàticament sobre les seves vides i es refreguen els uns als altres fent veure que es consolen les penes. Éssers humans tornant a un cert primitivisme i funcionant moguts per instints bàsics: menjar, follar i dormir. Fa unes setmanes, un participant embogit per la gelosia va estripar-se la samarreta, per exhibir els seus pectorals de marbre. En l’última edició, un altre concursant, pertorbat per un atac de banyes, va començar a córrer per irrompre a la mansió veïna i demanar explicacions a la seva parella. Ella també va anar a trobar-lo, plorant i excusant-se, refregant les mans de manicura perfecta pel tors del seu mascle ferit. En contrast amb els atacs d’ira testosterònica dels Adonis de l’espectacle, elles practiquen amb assiduïtat l’art de la histèria descontrolada. Tremolors, sanglots, gemecs, hiperventilacions, crits i tot el ventall possible de desesperacions. És el festival de la toxicitat en les relacions de parella. El setè programa més vist a Espanya, amb més d’un milió i mig d’espectadors. Anaria bé recordar que aquests realities lamentables creen models de conducta en les generacions més joves que se'ls miren. “Pase lo que pase, creedme. Que todo será bueno, aunque ahora no os lo parezca”, deia la presentadora Sandra Barneda als participants. Per a ella segur que serà bo. Per a la cadena també. Per a l’audiència, ho dubto.
