Una festa de senyors, un trist mirall de país

El diari La Vanguardia ha lliurat els seus premis. Em fixo en una peça de la seva cobertura. Es tracta de la clàssica tirallonga de noms i més noms d’allò que s’anomena –a vegades pomposament– representants de la societat civil, eufemisme de líders empresarials, polítics i altres estaments de poder. Tots els mitjans hi caiem, en aquestes peces de compromís, que només llegiran els mateixos interessats, per comprovar si efectivament s’ha passat llista i se’ls ha consignat. El titular és “La gran comunitat de lectors d’una capçalera líder” i, de nou, és una formulació de caire popular, mentre que els presents a l’enfilall de càrrecs pertanyen clarament a l’elit. Des del Barça al Club de Polo. Des de les grans empreses a Josep Antoni Duran i Lleida, que és una categoria en ell mateix.

Però el que crida poderosament l’atenció és el desequilibri entre homes i dones. A la peça hi figuren fins a setanta-quatre noms i només vuit d’aquests noms són dones. Un 10,8%. La culpa d’això, esclar, no és de La Vanguardia, o només ho és en tant que es tracta d’un diari institucionalista i pròxim al poder. Aquest camp de naps, com se sol dir vulgarment, és el reflex d’un país que només ha permès feminitzar les institucions fins a cert punt i de manera cosmètica (amb les excepcions que facin al cas). S’han incorporat dones en òrgans plurals, per allò de salvar la foto corporativa, però si vas a mirar la punta de la piràmide, pots apostar moltes fitxes que hi trobaràs un home. I, bé, que l’arquebisbat enviï tres representants a la festa del diari i tots tres siguin homes pot ser humanament i catòlicament comprensible fins a nova ordre de Roma. Però, per a la resta, aquesta peça hauria de penjar als suros de les sales de juntes i reunions del país, a tall d’amable recordatori.