Feminisme, consoladors i titoles: no us la perdeu

En anglès, minx és una paraula despectiva per referir-se a una dona excessivament descarada, sobretot en un sentit més sexual. Una fresca. Ara també és el títol d’una sèrie de la HBO Max molt divertida i que val la pena que vegeu. A la sèrie, Minx és el nom de la primera revista eròtica pensada per a un públic femení i amb contingut feminista. És una sèrie que se situa als anys 70 a Los Angeles, on l’onada feminista de l’època, que tenia a Gloria Steinem com a referent, intentava trobar un espai en una societat que normalitzava el masclisme extrem, desacomplexat i que aixafava amb facilitat qualsevol intent de perspectiva de gènere. Els homes que considerin la temàtica massa feminista, que no s’espantin. Trobaran a Minx les dosis d’escots, models, titoles i escenes eròtiques que més els agraden. I potser descobriran alguna cosa nova i tot.

La protagonista és la Joyce Prigger, una dona que per combatre l’heteropatriarcat vol tirar endavant una revista feminista en una indústria editorial que només preveu la maternitat i la vida domèstica com a temàtiques possibles per a les dones. L’únic que creurà en el seu projecte és Doug Renetti, un editor de segona fila especialitzat en revistes pornogràfiques com Secrets de Secretàries, Riques i Calentes o Culs Enormes que treballa en una nau que a la sèrie resulta més còmica que sòrdida.

Minx s’aprofita dels estereotips de gènere per fer humor, barrejar-los i confrontar-los. Juga a provocar dilemes i debats. Retrata aquest xoc del feminisme enmig de la pornografia més vulgar per ensenyar-nos com s’influiran en la convivència forçada. Sap confrontar els ideals amb el pragmatisme. La sèrie és ficció però incorpora la realitat de l’època. Recupera, per exemple, l’impacte de l’aparició de Burt Reynolds despullat a les pàgines centrals de la revista Cosmopolitan com a element per fer avançar l’argument de la història. Rennetti, tot i viure de la pornografia més masclista, donarà les claus a Prigger perquè ella pugui trobar el seu espai i, sobretot, fer negoci. I Prigger descobrirà en aquest món editorial masclista que detesta noves idees que l’ajudaran a avançar en el seu discurs. La manera com s’incorpora en el guió el mansplaining, l’assetjament laboral, el masclisme en l’oci i en els negocis i els missatges tòxics a les dones és tan natural com genial. Mostra com es construeix un món fet a mida dels homes i com s’oprimeix les dones en la vida quotidiana a partir d’una comèdia gens forçada. I la gràcia és que això no s’utilitza com a argument central sinó com a caldo de cultiu sobre el qual construir una trama que funciona. Minx és hàbil a l’hora de retratar una època als Estats Units, tant a nivell d’ambientació com històric i de clima social. I potser és això el que la fa reveladora. Però no vol establir cap tesi feminista ni donar lliçons sobre com derrotar el patriarcat. És un divertiment que sap fer servir amb audàcia el feminisme per construir una sèrie àgil (els capítols són de mitja hora), amb uns protagonistes que us cauran bé, sense grans ínfules però molt ben feta.