Dijous al vespre, Pablo Motos va convidar Felipe González a divertir-se a El hormiguero. L’expresident del govern espanyol es va passar una hora sencera parlant d’ell mateix amb el pretext de fer una anàlisi de la situació actual d’Espanya i del món sencer.
González va aparèixer al plató amb una carpeta i, un cop assegut, en va treure un exemplar de la Constitució. Motos va destinar tota la primera part de l’entrevista a fer-lo carregar contra Pedro Sánchez, els seus socis al Congrés i la llei d’Amnistia. “¿En qué país vivimos?”, “¿Hay un proyecto de país? “¿Se puede hablar de un proyecto de país excluyendo a la mitad de los españoles?”. González confirmava el seu pessimisme social i polític amb sarcasme. Ho explicava amb la falsa modèstia que ell ja és vell i que potser les generacions actuals no l’entenen. “Aunque seas antiguo, la verdad sigue siendo la verdad y la demagogia sigue siendo demagogia”, li deia Motos. González li donava la raó. A cada intervenció de l’expresident alertant del desastre socialista, el públic no només aplaudia sinó que l’ovacionava. Més que una claca obedient era un fervor descomunal. González va recordar, brandant el llibret de la Constitució, que l’any 1978 on més s’havia votat va ser a Catalunya i, per tant, havien de ser els primers en respectar-la. I afegia: “La Constitución no és una arma de agresión, sino una de concordia, de convivencia”, però ell, a la taula, la feia servir per assenyalar tothom. No només van rebre els polítics catalans i Pedro Sánchez. Va desconfiar d’Illa i va carregar durament contra Zapatero. A poc a poc, l’egocentrisme i la xerrameca es van anar fent més espessos i a Motos se li feia difícil seguir-li el fil. Després d’una resposta eterna es va quedar en blanc i el presentador es va haver d’excusar: “Estoy dándole vueltas, perdona”. A González se li va descordar el botó de la camisa a l’altura de la panxa. L’autocomplaença discursiva de González el feia estar cada vegada més estarrufat. Fins i tot feia aturades en les explicacions per dir des de quin any era expert en determinats àmbits dels conflictes internacionals i va assegurar que l’haurien de convidar més sovint a les universitats perquè els joves entenguessin la realitat. Més que una mirada crítica sobre l’actualitat, l’expresident socialista basava totes les anàlisis en mirar-se el melic i explicar batalletes pròpies. A poc a poc, la claca va anar decaient perquè les seves dissertacions eren més denses i soporíferes.
Dijous, a El hormiguero, no hi va passar res més: només la verborrea constant de González. No hi va haver ni seccions dels col·laboradors, ni el “culo o codo”, ni cap tertúlia, cap experiment científic. Ni tan sols els putxinel·lis de les formigues de drap, emblema del programa.
Felipe González és aquest personatge que, en els anys del Procés, les televisions espanyoles ens el van intentar vendre com un savi i un analista audaç, un interlocutor vàlid per a la conciliació i el diàleg. Ara, amb ell ja no calen Trancas i Barrancas perquè Motos l’ha convertit en el nou titella de dretes per legitimar i nodrir el discurs del PP i de Vox.
