Felip VI, ara amb poders sobrenaturals

És de primer de monarquia. Per sustentar davant del poble la idea que algú té uns privilegis per l’atzar d’haver emergit d’un úter determinat cal alimentar la idea mística d’una certa superioritat essencial. Fer palaus fastuosos, perquè els serfs de la gleva empetiteixin davant la grandiositat. Amb el temps, aquestes tècniques s’han anat sofisticant a mesura que es feia ridícula l’equiparació dels reis amb els déus. Encara hi ha racons de món on als líders suprems se’ls atribueixen gestes siderals, haver escrit un porró de llibres i altres virtuts majestàtiques. A Espanya hi ha un enfocament més pragmàtic –recordem la campanya pesada del preparao mentre era príncep–, però de tant en tant s’escapen tics que remeten a aquesta idea obscurantista del rei tocat per la gràcia de Déu.

Mirem, per exemple, aquest titular de La Razón: "Felip VI, talismà en la plata del basquetbol 3x3". Pobres jugadores. Ja és prou galdós que, el dia que coronen –amb perdó pel verb– l’esforç de tota una carrera esportiva amb el seu debut brillant en uns Jocs, el protagonista del titular i qui aparegui en primer pla a la foto sigui un espectador del partit, per reial que sigui. S’entén que parlen de talismà en sentit figurat, però és una concessió cortesana ridícula. Per no dir que, com a talismà, ha resultat una mica de nyigui-nyogui: el partit que va presenciar va acabar amb derrota per a les espanyoles. La plata és honorable i meritòria, però fins i tot La Razón hauria d’adonar-se que un cop arribats allà era el pitjor resultat possible, tenint en compte que es tractava d’una final. Però les servituds versallesques acaben provocant aquestes relliscades semiòtiques. Són titulars pensats per provocar l’embadaliment de la parròquia davant la iridescència màgica del rei, talismà del no-res.