Albert Om: "Si fas massa despatxos i passadissos, acabes devent favors"

BarcelonaAlgú de Ràdio Taradell va agafar un bolígraf, l'any 1983, i en una fitxa hi va escriure: "Albert Om, locutor". Han seguit quaranta anys d'activitat professional a la premsa, la ràdio i la televisió. Li demano consell com a expert entrevistador i em diu que no intenti abraçar-ho tot. Massa tard: porto un munt de preguntes preparades i aplicar-hi la tisora es demostrarà complicadíssim.

Per al teu nou programa de TV3, Una altra història, et vas proposar trobar cent objectes que expliquin l’últim segle del país. Quin objecte creus que podria ser el símbol principal?

— Triar-ne un és difícil, però n’hi ha un que trobo molt bonic: tenim una besnéta del president Macià que ens porta una gorra seva, de quan anava a caçar a la finca de Vallmanya. O un noi del Pallars Jussà que tenia un avi mestre de la República. Fa just un any que ha acabat la guerra i l’home retalla la portada de La Vanguardia, que era una gran foto de Franco. L’enganxa rere un mirall i penja el mirall en un bar del poble. Esclar, està castigant Franco de cara a la paret, un càstig irònic i innocent. I bé... el mirall ha estat 82 anys penjat al mateix lloc!

Em consta que ha estat un èxit de convocatòria.

— Tenim coses de la Transició, el rètol de Zeleste quan va tancar... Hem rebut més de 3.000 objectes, els hem estudiat amb els tres historiadors que apareixen al programa –Xavier Carmaniu, Alba Gràcia i Queralt Solé– i tot plegat acabarà en una exposició al Museu d’Història de Catalunya.

Quin objecte creus que et podria representar a tu, si al 2123 tornen a fer el programa?

— Em faria il·lusió que hagués sobreviscut d’aquí a cent anys el transistor amb què escolto la ràdio ara, que me l’emporto absolutament a tot arreu. I que és el mateix transistor amb què escoltava la ràdio la meva mare. Pensar que d’aquí a cent anys algú podrà veure aquest objecte, i entendre que durant molt de temps vam escoltar la ràdio d’aquesta manera, em faria il·lusió.

Mantens la teva faceta d’entrevistador a l’ARA, cada diumenge. Com et prepares per a una entrevista? Ehem, és per a un amic.

— (Riu). Intento anar-hi molt preparat, sabent molt d’aquella persona i sabent també què en vull treure, perquè una entrevista no pot ser mai completa. I, a partir d’aquí, intento que tots els papers quedin enrere quan comença la conversa. Que puguem només mirar i escoltar, perquè això és el més important. Ara, si mires i escoltes sense haver-te preparat abans, no serveix de res...

Una de les notícies de la temporada passada va ser, sens dubte, la cancel·lació per sorpresa de l’Islàndia, després de set temporades. Què va passar?

— No ho sé... Seria una pregunta per a qui va prendre la decisió, que no vaig ser jo sinó la direcció de RAC1. El que et puc dir és que a mi em van agafar i em van dir que havien de fer retallades a la graella i que un lloc on podien retallar era en aquesta franja.

Creus que era un programa car?

— Jo no he tingut els números de l’emissora, però crec que no era dels programes cars.

Amb perspectiva, què creus que ha aportat Islàndia al dial?

— Diversitat radiofònica. Del que estic més content és d’haver pogut fer durant set anys el programa que volíem fer. No ens hem deixat arrossegar pel tsunami de l’actualitat, que ja hi ha molts programes que ho fan i ho fan molt bé. Ni hem caigut en omplir el programa amb els tuits virals, el TikTok o jo què sé, que també hi ha qui ho fa molt bé i ara és tendència.

Has fet les paus, amb aquest moment amarg?

— Hmm... Sí. Mira, crec que és important que els programes acabin en un bon moment. Si ho pots decidir tu, és fantàstic. Però, esclar, no sempre passa així. Els programes es poden acabar quan van malament, però si van bé, també. Hi ha molts exemples. Això, que en el fons ja ho saps, quan et toca a tu dius "ah, d’acord, és així".

¿Sospites que, més enllà dels diners, pot haver-hi alguna altra motivació per al tancament del programa?

— És que no és la meva feina sospitar. La meva feina no és ni entendre la decisió ni creure-me-la. La meva feina és acceptar-la i entrar en una nova etapa.

Abans de dur Islàndia a RAC1, Catalunya Ràdio va intentar fitxar-te. No va ser possible i l’operació va acabar amb un intercanvi de retrets entre la direcció de l’emissora i la presidència de la Corporació, nomenades per ERC i Junts, respectivament. I tu, al mig. Com ho vas viure?

— Quan vaig acabar El convidat vaig veure clar que tenia ganes de tornar a fer ràdio i de fer-ho en una franja molt específica, les set de la tarda, amb un programa ni informatiu ni esportiu, que és el que hi havia. Els primers que em venen a buscar són els de Catalunya Ràdio. Però, efectivament, no va sortir i em va venir a buscar RAC1, en paral·lel, i ens vam posar d’acord amb el director d’aleshores, Eduard Pujol. No m’ha agradat mai fer despatxos ni passadissos, ni per aconseguir una feina ni per no perdre-la. En aquell cas amb Catalunya Ràdio, no he perdut un minut en intentar esbrinar què va passar. I en el cas ara de RAC1, exactament igual. Ni un minut. Si fas massa despatxos i passadissos, acabes devent favors. I a mi no m’agrada deure favors a ningú, ni que me’ls facin.

¿Creus que has pagat un preu professional per aquesta actitud?

— Crec que no. Jo estic molt content amb tot el que he fet. Si he pagat un preu, jo el desconec i m’ho he cobrat de sobres. Amb Islàndia, he notat el carinyo de la gent com mai, i també el respecte professional dels companys. Ha vingut molta gent a buscar-me a fer coses, tant de ràdio com de televisió. Però hauria estat un error precipitar-me en la decisió sobre quin ha de ser el següent pas.

¿T’han temptat de Barcelona o de Madrid?

— No, de Madrid ara no. En altres moments sí, però això de Madrid... em sembla que no ho faria bé. Que no sabria a qui em dirigeixo. Tinc l’orgull de pertànyer a una generació que ens hem pogut guanyar la vida treballant als mitjans de Catalunya i amb la nostra llengua. I això fins a la nostra generació no havia passat.

Abans d’Islàndia, vas presentar el matinal de RAC1, quan encara era un projecte emergent. Què recordes d’aquells temps inicials amb L’hora del pati?

— Molta il·lusió. He tingut la sort d’estar implicat en arrencades: de l’edició d’El 9 Nou de Sabadell, de RAC1, de l’arrencada de l’ARA... Hòstia, les arrencades són fantàstiques. Això sí, el nombre d’hores que hi poses és acollonant...

Alguna cosa n'he sentit...! RAC1 forma part del grup Godó, però la majoria de cares s’associen amb posicions sobiranistes o independentistes, mentre que el diari té una línia ben diferent. ¿Ha causat tensions, aquesta dicotomia?

— És que un dels mèrits de l’empresa és que crea RAC1 sense replicar un producte d’èxit com LaVanguardia. Això eixampla i beneficia una mica a tots plegats. És un cas de visió empresarial encertada.

En una presentació de L’hora del pati prometies fer un “informatiu heterodox”. Sembla una constant, això de fugir de l’actualitat.

— Sí, per actitud i per inquietuds, a mi m’agrada més el lateral que el carril central. L’actualitat, a vegades, em sobrepassa.

¿Per culpa de l’actualitat o dels periodistes?

— Ara podem parlar tots i no només els periodistes dels mitjans convencionals, però al final tots parlem del mateix. Els algoritmes hi ajuden, suposo, i tots acabem dient més o menys el mateix. I aquesta màxima diversitat acaba sent un embut perquè cada cop més hi ha una tendència al gregarisme. Si no fas allò, no ets prou periodista, no estàs prou conscienciat o jo què sé. Al principi d’Islàndia deia al meu equip: estiguem més pendents de la realitat que de l’actualitat.

Vivim aquests dies el que sembla el final de 8TV. ¿Hi ha espai a Catalunya per a una televisió privada?

— D'espai n'hi ha segur! El que no sé si hi ha són calés. Per a tots els que ens dediquem a això hauria estat una gran notícia consolidar una televisió privada en català. I a TV3 li aniria bé, perquè ha suportat el pes de ser la pública però també l’única. I, esclar, algunes coses que has de fer per ser pública no casen amb d’altres que has de fer perquè ets l’única.

¿Un 14% de share de TV3 és un èxit o no?

— ¿Tal com estan les coses? Un gran èxit.

Però el consum en castellà fins a completar el 100% és abassegador.

— Perquè està tot atomitzadíssim i fragmentat. El que fa deu anys era un 20%, ara és un 14% i gràcies.

Ets optimista amb el català?

— En l’ambient hi ha aquest tremendisme apocalíptic, però no és com ho sento jo. A vegades sento el discurs de l’Enric Gomà i penso "mira, no estem tan malament".

Tornant a la televisió. Any 1997 i Malalts de tele. Un humor nou a TV3, menys costumista i més incisiu. ¿Éreu conscients del canvi generacional que s’estava operant?

— No érem conscients de res. Hi havia hagut dos precedents: el Persones Humanes de Miquel Calçada i el Sense Títol d'Andreu Buenafuente. Van ser tres temporades d’èxit total. El programa barrejava gent del món del teatre i del món del periodisme, com el Toni Soler o jo mateix. I en directe!

Com vas arribar al personatge del cosí?

— Jo era guionista i se suposava que no havia de fer pantalla. Va ser una decisió d’última hora de l’Andreu. Feien un càsting però no s’acabaven de decidir per ningú i em va dir "això ho has de fer tu".

A la televisió també hi vas fer el magazín de tardes El club. Vas plegar just a l’episodi número 1.000. ¿Va coincidir amb el final de temporada o vas veure el número i vas pensar que t’estaves aburgesant?

— Ha, ha, ha! No, eren uns 200 programes per temporada i va ser coincidència. En tot cas, va ser decisió meva. Creia que havíem completat una etapa. I era un programa amb molt de desgast: hi passaven moltes coses a diari i era com construir i cremar una falla cada dia.

El programa va generar una gran controvèrsia quan Pepe Rubianes va pronunciar la seva famosa frase “La unitat d’Espanya em sua la polla per davant i per darrere. Que es fotin Espanya pel puto cul i els exploti dins i els quedin els ous penjant d’un campanar”. La caverna et va acusar de no haver-lo reprès en directe pel llenguatge i pel missatge.

— De ser "cooperador necessari", deia la denúncia...

Que presentava un tal Santiago Abascal.

— En aquells moments no sabia qui era. Era una associació que es deia Adelante España i el nom d’Abascal no em sonava de res. Hi havia gent com Aleix Vidal-Quadras, Amando de Miguel, diria... Només és anys després, remenant papers, que me n’adono que el president de l’entitat era l’Abascal.

Vas patir?

— Sí, però el suport per part de la direcció de TV3, del Paco Escribano, va ser absolut. Del 100%. Sempre l’hi agrairé. Jo ho vaig passar malament perquè veia que el Pepe ho estava passant pitjor. Li van anul·lar les funcions a Madrid, va deixar el carrer Aribau per anar-se’n a viure a la Barceloneta... Si jo vaig rebre cartes a la televisió amb amenaces de mort, imagina't què es trobava el Pepe pel carrer, per tot arreu. Va ser desagradable i inesperat.

¿Creus que TV3 deixarà de ser mai a la diana de l’espanyolisme mediàtic?

— No, és massa important, massa potent. TV3 està en un bon moment. Tinc la sensació que està en un moment floreixent una altra vegada.

¿Ha fet mèrits TV3 alguna vegada per ser a la diana?

— Hmm... A veure, els anys més durs del Procés tot es torna molt complicat a tot arreu, i jo no hi era i no ho conec al detall. Però vaja, hi ha més ganes per part d’uns que mèrits per part dels altres.

Vas fer un documental sobre l’atemptat de Vic, ETA a la ciutat dels Sants. Allà fas una autocrítica de com va reaccionar una part de la societat osonenca, pel fet que l’atac fos contra una caserna de la Guàrdia Civil. ¿Aquest tipus d’exercicis haurien de ser més freqüents?

— És que això TV3 ho ha fet, veus? Si fas un documental sobre vint anys de l’atemptat, és molt més fàcil anar només a l’emoció, explicar que van morir cinc nens... Però crec que ens tocava apel·lar a la reflexió. I havíem de preguntar-nos: ¿Què hem fet els catalans, els osonencs, en general? ¿Quina relació hem tingut amb ETA? Però això no l'hi valoren, a TV3, els que la tenen a la diana.

Un altre programa icònic teu va ser El convidat. Amb moments ja immortals com els llits trencats de la Rahola per excés d’efervescència sexual, el matalàs del Quim Monzó transportat pels carrers de l’Eixample... Si ara en fessis una altra temporada, ¿a casa de qui t’agradaria anar? Tres noms.

— [Pensa]. Juana Dolores... I Gerard Romero. Te’n dic dos, de moment. Potser estaria bé revisitar algú que hi sortís deu o dotze anys enrere, a veure com li ha anat. Crec que el format té a veure amb aquesta potència d’alguns moments i frases. És el Punset dient allò de “Jo no em moriré mai”. O Pujol i el seu “encara soc a temps d’espatllar la meva biografia”. Si t’ho diuen en un plató, passa més desapercebut. Però en el context que entres a casa seva, l’ambient... allò puja d’una manera que ajuda que amb el temps es recordi.

Quan acaba El convidat, te’n vas a la Provença a estudiar francès.

— Sí, perquè no en sabia. S’ajunten el final d’una etapa a la televisió i uns pares que comencen l’etapa de la decadència. Notava que venia un moment important, i em vaig esborrar uns mesos, amb l’excusa d’aprendre francès. Això ho he fet dos cops. Als 25 anys, després de treballar a El 9 Nou, vaig fer un Erasmus: una excedència d’un any per anar a Londres. I després la Provença, amb quasi 50. Són dues de les millors coses que he fet a la vida.

Als 75 anys toca Nova York?

— Benidorm!

A França escrius.

— Sí, en va sortir un llibre, però que no va aparèixer fins al 2021. Feia uns anys que recuperava la memòria familiar i intentava preservar-la, però aleshores encara no sabia si això seria un llibre, com va acabar sent.

Això mirant amunt, caps al pares. No sé quines reflexions has fet al voltant de la paternitat.

— Aquesta pregunta no l'hi faries, a algú que tingués fills.

Admeto que quan l’escrivia he pensat que si fossis una dona no t’ho preguntaria, perquè se sol preguntar més a les dones, com si vingués de sèrie, i el fet que no ho siguis m’ha animat a incloure-la. En tot cas, no tens per què respondre-la.

— No, no, tranquil. Mira, no s’ha donat. Penso que hi ha moltes maneres d’organitzar-te la vida, cada vegada més. I m’agradaria que aquesta pregunta se li fes també a qui té fills. És una reclamació d’un dels meus col·laboradors a Islàndia, el Joaquín Luna, degà dels periodistes divorciats de Catalunya. Ell diu que s’ha de preguntar per què t’has divorciat si abans has preguntat per què et vas casar. Si no, no hi tens dret.

Parlaves de preservar la memòria. ¿Hi penses, en el que deixaràs quan ja no hi siguis?

— No, la veritat, la memòria que a mi em correspon preservar és la dels pares que venen de dues famílies represaliades pel règim. El meu pare, empresonat per haver estat regidor a Vic durant la República, i l’avi matern assassinat a la guerra... a partir d’aquí, dues famílies trencades que han de recompondre’s.

Quan eres a El 9 Nou vas tractar molt un periodista anomenat Carles Puigdemont.

— Sí, a l’etapa de Vic, perquè distribuíem junts el suplement Presència i ell treballava a El Punt. Va coincidir que quan vaig agafar l’excedència ell també va deixar El Punt i va marxar al sud d’Anglaterra. I aleshores el vaig anar a visitar: no va deixar de ploure tot el cap de setmana i ens vam explicar les vides.

Has mantingut el contacte?

— No, no ens hem vist més. Sempre li he tingut molt carinyo, i crec que és mutu, però no hem quedat més. Ens hem vist accidentalment: vam coincidir en l'estrena d’un documental, feia poc que l’havien investit i vam creuar mirades. La meva deia: “Què ha passat aquí?”. I la seva: “Ja en parlarem, això és una bogeria”.

En aquest El convidat de la temporada 2024 que hem imaginat, ¿passaries una nit a Waterloo?

— Sí, i tant. [S’atura] Espera, espera. Me l'hauria de pensar una mica, aquesta resposta. Perquè els polítics... buf! ¿Saps què voldria dir, passar una nit a Brussel·les? Que hauria de fer una temporada de convidat amb un polític de cada partit amb representació al Parlament. I no.

Tens 57 anys. No sé si penses mai en deixar els mitjans.

— Sí que hi he pensat. No ho faré, eh? Però és una cosa que tinc present. Que penso que podria viure fora d’aquest món. Ara no tinc ganes d’esborrar-me, sinó de pensar ben bé quin és el proper pas de què vull fer. És un moment de pensar, que els periodistes no tenim gaire temps per pensar, i ara en tinc.

Si deixessis el periodisme, les meves fonts osonenques em diuen que no eres mal professor de tenis.

— Hòstia...! Això fa molts anys, eh? Potser tenia setze anys! Al Club Patí Vic feia de professor, sí, però vaig abandonar el tenis.

Quines aficions tens, doncs?

— M’agrada molt caminar. El meu pare caminava i, quan el veia, pensava: “Què collons fot dues hores al bosc caminant? Ja m’explicaràs!”. I ara m’agrada. La fotografia també.

Paisatges?

— No. M’agrada capturar la vida, el carrer.