La farsa ridícula de Saltburn

Costa entendre les raons que han portat Saltburn (Prime Video) a convertir-se en la producció que els mitjans estan venent com un fenomen. Dues hores de pel·lícula que més val que dediqueu a qualsevol altre propòsit abans que perdre el temps amb aquesta farsa pretensiosa i ridícula. Una ficció amb ínfules d’El talent de Mr. Ripley, però que en realitat s’acosta més a un conglomerat de vídeos per fer córrer a les xarxes socials. Un exercici artificiós. Saltburn és superficial, buida, esteticista, d’una provocació infantiloide i gratuïta. La directora Emerald Fennell segurament pretenia fer una pel·lícula complexa, psicològica, pertorbadora, profunda i inquietant. Però ni emociona, ni incomoda, ni sorprèn. 

Dos nois es coneixen a la universitat. Un és fill d’una família aristocràtica, atractiu i popular. L’altre, un estudiant pobre, trist i solitari. L’amistat que naixerà entre tots dos portarà el noi ric a convidar-lo a la mansió familiar anglesa, a Saltburn. I aquí començarà el deliri. Un grup de personatges malaltissos compartint salons, sopars d’etiqueta i piscina. Els protagonistes, interpretats per Barry Keoghan i Jacob Elordi, no tenen cap química entre ells. Fan cara de pomes agres per fingir una vida interior agitada. La directora no se’n surt a l’hora de construir el conflicte: ni se’n surt amb l’atracció mútua ni amb la gelosia. Fins i tot en algun moment insinua una suposada homosexualitat que només utilitza amb finalitats libidinoses més aviat gratuïtes. De fet, tot el que esdevé sexual és forçat, com si estigués afegit com a estratègia de màrqueting per escandalitzar adolescents beats. Els actors estan cosificats. Les escenes més provocadores que s’han fet virals són tan artificioses que en comptes d’enlluernar fan riure. La seqüència de la banyera, la de la seducció de la germana, la de la tomba i el videoclip final amb nu integral semblen concebudes per ser explotades a TikTok. La transformació psicològica dels protagonistes és capritxosa i a partir de cops d’efecte. Els personatges estan construïts a partir d’una excentricitat elemental. L’actriu Carey Mulligan queda reduïda a la disfressa. S’intueix un joc estètic de contrastos temporals, amb el dubte de si això passa de manera fortuïta o volguda. L’acció transcorre a principis dels 2000 com si fos una pel·lícula d’època. I és aquest contrast el que atorga al film un vessant estètic llaminer, efluvis de Retorn a Brideshead amb dosis modernitzadores d’Euphoria. Fennell, que gaudeix amb les històries que s’articulen al voltant de la moralitat, intenta parlar-nos de la perversitat de l’elitisme i com l’aristocràcia decadent, estulta i avorrida, utilitza les persones com titelles. Però els actors han acabat semblant tots una colla de joguines arrossegades a una pantomima afectada. Les referències literàries, artístiques i musicals serveixen per afegir un toc d’intel·lectualitat a la tonteria, però el resultat és autocomplaent i irrellevant com un reel d’Instagram. Saltburn s’ha venut com una producció provocadora, però tot el que aconsegueix provocar és una ganyota.