La bota d’Europa serà de cuir durant la pròxima legislatura i la majoria dels diaris de Madrid juguen un cop més al Tabú per no pronunciar la paraula maleïda: ultradreta. Espero viure prou anys per descobrir, en algun jorn remot, a què caratxos consideren ultradreta si Meloni, Abascal o LePen no ho són. El Mundo és qui s’acosta més al precipici de dir les coses pel seu nom parlant de “dreta dura” en portada. L’Abc, en canvi, es refugia en la dissolució i s’estima més parlar del “bloc de dretes”. Ha innovat poc, perquè la idea d’esmunyir el neofranquisme sota la idea genèrica de bloc la tenen àmpliament assajada com a paladins de l’emblanquinament de Vox. A La Razón, “dreta” i avall que fa baixada. Molta baixada, de fet. A Catalunya, en canvi, totes les capçaleres opten per parlar d’ultradreta o neofeixisme. I el tema ocupa el titular principal de la primera pàgina, mentre que al trio la-la-là opten per la llei trans (El Mundo), els efectes de la dimissió de Lesmes (La Razón) i els ajuts que Sánchez es reserva presumptament per a l'any electoral (Abc). Mentre la preocupació es fa evident en la resta de rotatius, a la caverna opten per tocar el violí –en detriment de la lira italiana– i no donar honors de gran tema al fet que algú com Meloni governi la vuitena economia mundial i el tercer estat més poblat de la Unió Europea.
Aquesta voluntat de minimitzar-ho no és pas miopia periodística, sinó un esforç molt conscient per facilitar que a Espanya acabi passant, més d'hora que tard, exactament el mateix que a Itàlia. Les xarxes van plenes aquests dies de vídeos de Meloni manifestant-se contra el que anomenen ideologia de gènere, el lobi LGTBIQ+, la cessió de sobirania que suposa ser a la UE o la presumpta islamització del país. En resum, el receptari clàssic de la ultradreta amb unes gotes d'angostura populista i nostàlgia autàrquica.
