‘Fake news’ i ficció: Les sèries entren en la batalla política

L’avís ho deixa molt clar i és totalment necessari: “Aquest programa és una obra de ficció inspirada en fets reals. Personatges, situacions i altres elements han sigut adaptats pel seu efecte dramàtic”. Però per a gran part de l’esquerra brasilera, amb aquest missatge no n’hi havia prou, i l’alteració de fets a la sèrie Túnel de corrupción ( O mecanismo és el seu títol original), que acaba d’estrenar Netflix, va fer que molts al país sud-americà es donessin de baixa de la plataforma digital, que no va voler revelar quants. Consideraven parcial i manipulat el retrat que fa la sèrie de l’escàndol polític de corrupció més gran de la història del país.

Però la polèmica va anar encara més enllà: l’expresidenta brasilera Dilma Rousseff -cessada per un impeachment el 2016- va acusar el director de la sèrie, José Padilha, directament de ser “un creador de notícies falses”. “El cineasta José Padilha incorre en la distorsió de la realitat i en la propagació de mentides de tota mena per atacar-me a mi i al president Lula”, va afegir Rousseff, que el va acusar de fer campanya política en un context de polarització total al país entre els seus detractors i els que defensen la legitimitat del seu mandat i denuncien un linxament contra l’exmandatari Lula da Silva, empresonat fa poc.

Les acusacions contra el director es van basar en el fet que fa més sang amb la corrupció de l’esquerra que amb la dels partits de dreta i en dos fets concrets: el més polèmic, una frase posada en boca del personatge inspirat en l’expresident Lula que en realitat va dir un enemic polític sobre “frenar l’hemorràgia” que estaven causant les investigacions per corrupció.

El director Padilha es va defensar de les acusacions dient que “si Dilma sabés llegir, no tindríem aquest problema”, en relació a l’advertència sobre la lliure adaptació dels fets. I va afegir que ell el que volia era retratar un panorama global de corrupció a tots els partits: “Si la principal queixa rau en aquesta expressió, podem imaginar que el públic d’esquerres veu difícil negar tota la resta”.

Amb menys intensitat i repercussió que aquesta sèrie, una pel·lícula anterior amb la mateixa temàtica, Policia Federal: La llei és per a tothom, també va rebre crítiques de l’esquerra brasilera. “Gran part de l’esquerra ens va acusar de fer una pel·lícula partidista, però no van poder dir que manipuléssim la realitat perquè tot estava documentat i no posàvem paraules d’un a la boca d’altres”, explica per telèfon des de São Paulo el director d’aquest film, Marcelo Antunez.

A diferència de la sèrie de Netflix, la pel·lícula d’Antunez sí que es va atrevir a fer servir noms reals per a tots els polítics que hi apareixen. Tot i això, les semblances amb els expresidents Lula i Dilma Rousseff són també evidents a la sèrie. Antunez reconeix que van tenir “una preocupació molt gran” per ser fidels a la realitat i considera “perillós” fer alteracions com les que incorpora Túnel de corrupció a la trama. “Entenc la justificació de Padilha, però nosaltres no vam voler alterar res del que hi ha a les investigacions. Si fas cinema basat en fets reals, és molt possible que la gent vulgui veure a la teva pel·lícula el que ha passat de debò, així que s’ha d’anar amb compte, sobretot quan parlem de fets tan polèmics i recents”.

¿Però podem acusar una sèrie de ficció de generar fake news? ¿De manipular la realitat a consciència i amb intencions polítiques? ¿Exigir fidelitat a la realitat és una demanda responsable o una manera de coartar la llibertat creativa de l’autor?

L’escriptor, crític cultural i doctor en humanitats Jorge Carrión es mostra contundent en la seva reflexió: “No em sembla ètic que els personatges que estan directament inspirats en persones reals diguin coses que en realitat han dit els seus enemics. La ficció i l’art són lliures. La crònica té un compromís amb els fets. La docuficció és per essència ambigua, però ha d’inventar els seus propis mecanismes morals i intentar ser justa”.

Carrión recorda que, als Estats Units, “va haver-hi pressió perquè es cancel·lés El ala oeste de la Casa Blanca, perquè afavoria el Partit Republicà”. “Sens dubte, les sèries són molt influents en termes polítics, d’intenció de vot. Els guionistes han de ser responsables quan treballen amb material documental. Però no podem ser innocents: la gran majoria de produccions de ficció de Fox han divulgat valors de dretes, com el dret a les armes i una clara política de la por, justificant la tortura institucional, per exemple”.

En l’àmbit estatal, Carrión creu que “la ficció espanyola ha pecat massa de correcció política” i veu com a excepció Fariña, “que està retratant la Galícia corrupta del PP dels 80 en clau molt actual”.

L’autor del llibre que va inspirar la sèrie, periodista i assistent de guió de la producció, Nacho Carretero, recull l’elogi, però té una opinió oposada a Carrión o Rousseff: “Com jo ho veig, quan no és un documental ( O mecanismo no ho és), és una ficció. A partir d’aquí, inventar-se totalment una trama, inspirar-se en fets reals o ser completament fidel a aquests fets és una elecció que no fa que el producte deixi de ser una ficció. Acusar una ficció de fake news és confondre els canals, confondre la ficció amb el periodisme”.

“Si algú pretén documentar-se a través d’una sèrie de ficció, està cometent una errada. Una cosa és fer-se’n una idea, tenir un fil conductor, però si de debò vull informar-me, no recorro a una sèrie de ficció”, prossegueix Carretero, que posa com a exemple que “la primera mort que apareix a la sèrie no és real però representa desenes de venjances” dels narcos a la regió, o bé “una escena de bitllets que apareixen flotant a l’aigua perquè els guardava Oubiña”. “En realitat no va ser ell, però sí que van aparèixer bitllets flotant”.

El mateix Laureano Oubiña va portar Fariña als jutjats, però no per aquesta escena, sinó pel “dany moral” i la “intromissió a l’honor” que segons ell i la seva dona representa una escena de sexe. El Chapo Guzmán, quan ja era a la presó, també va denunciar la sèrie de Netflix amb el seu nom perquè no li va agradar com el retratava, després dels milers de morts generats per la guerra del tràfic que ell controlava. Ell preferia una pel·lícula de ficció i per això s’havia trobat alguna vegada amb Sean Penn.

En el cas de Fariña, els crítics en general han alabat una sèrie que mostra el cantó més desconegut dels contrabandistes i narcotraficants gallecs als 80 i com van obrir les portes de la cocaïna de bat a bat a Europa amb la connivència dels poders polítics. En el seu cas, va ser el llibre de Carretero, que sí que era periodístic i, per tant, de no-ficció, el que va generar una polèmica amb un exalcalde del PP que el va demandar per injúries i calúmnies i va aconseguir que la justícia segrestés el llibre a l’espera d’una sentència judicial que arribarà al juny.

El problema és de l’espectador?

El diàleg entre realitat i ficció, en aquest cas, va fer que el segrest donés tanta repercussió al llibre que Antena 3 va decidir avançar a corre-cuita l’emissió de la sèrie per aprofitar l’onada de popularitat. El conflicte, però, no es repetirà a la televisió perquè el personatge “no apareix a la sèrie”, reconeix Carretero.

Un altre risc de sèries com Fariña en la seva relació amb la realitat és la glamurització de personatges violents, que segons Carretero moltes vegades és “responsabilitat de l’espectador”. “Si un espectador queda fascinat per un personatge mafiós, que pot tenir una vida novel·lesca però que acaba a la presó i és violent, el problema el té qui queda fascinat per això. A més, hi ha un punt molt involuntari: a la gent li sembla atractiu l’accent gallec dels personatges, però és que parlaven així”.

“El que sí que seria ideal és que la representació dels personatges intentés ser tan fidel com es pogués”, matisa. Però diferenciar entre representació i documentació històrica és essencial. En el cas de Fariña, la bellesa imponent de l’actor Javier Rey, per exemple, és molt superior a la de l’original Sito Miñanco.

Aquest dilema sobre com tractar els personatges mafiosos a les ficcions que s’hi inspiren és antic com les mateixes pel·lícules de criminals. I ha continuat en casos com el de Narcos, en què el mateix fill de Pablo Escobar va denunciar que la sèrie tractava el seu pare “com si fos un superheroi”.

“Quan barreges imatges d’arxiu i de ficció i poses un cartell que diu que és una història basada en fets reals, el que vens és que estàs explicant la veritable història d’un país i d’un personatge”, va denunciar Juan Pablo Escobar, a qui li semblava trist que hi hagués “cartells al metro de Barcelona amb la cara de Pablo Escobar” per promocionar la sèrie. Avui dia, a les botigues de souvenirs del Gòtic encara s’hi poden trobar samarretes seves. u